Morirem tots!

En començar la pandèmia, els hipocondríacs varen sentir una mena de satisfacció perversa: els seus pitjors temors per fi estaven justificats. La seva por era compartida. No estaven sols, deixaven de ser uns incompresos. Hi havia una sintonia entre el seu estat d’ànim i el de la resta del món. Ara, a les portes d’una probable guerra mundial i dels pitjors escenaris on ens portarà l’escalfament global –els efectes del qual ja són notoris–, els únics que no se sorprenen de res són els tremendistes.

Quan algú exclama: “No podíem imaginar que una invasió com la d’Ucraïna fos possible al segle XXI”, és que no ha vist documentals sobre Putin? No li diuen res noms com Anna Politkóvskaia, Aleksandr Litvinenko, Borís Nemtsov o Pussy Riot? I d’on surt el raonament que, com més tecnològicament evolucionats estiguin els humans, i més els entretingui la societat de consum, menys conflictes hi haurà?

El tremendista no veu el futur, veu

El tremendista s’ho mira tot amb distància, però almanco no mira cap a una altra banda

la inoperància en un present que dona moltes pistes sobre el que passarà si no s’actua amb urgència i eficàcia. Si se li ocorr pronunciar el que pensa, li contesten: no et posis en el pitjor. Com si la decisió de ser-hi fos seva i ho pogués evitar. A la paròdica Don’t look up – un retrat precís sobre els efectes de la frivolitat– la científica que adverteix de l’impacte imminent d’un meteorit contra la Terra és ridiculitzada per cridar en un programa de televisió: “Morirem tots!”.

El tremendista és un existencialista a escala global. No vol tenir raó, però n’acaba tenint; i això, paradoxalment, li resulta frustrant. En el fons li agradaria ser capaç d’esperar una altra cosa sense tenir la impressió que s’enganya a si mateix. És habitual fer broma sobre que els pessimistes són realistes ben informats. El tremendisme respon més aviat a una observació, basada tant en allò empíric com en la ficció (aquella eina única per reflectir la realitat des de múltiples perspectives).

A diferència del catastrofista, el tremendista no amenaça ni amonesta, i sap que no convenceria ningú. Per això s’ho mira tot amb una certa distància, però almanco no mira cap a una altra banda. No és un ésser trist ni angoixat, ni espera morbosament presenciar la fi del món. Entén que el més important és gaudir de cada moment de pau, perquè la pau és el que és extraordinari. ●