Fotografies que pertorben

Les imatges de morts a la guerra remouen per dins, però de vegades són necessàries per assimilar l’horror del conflicte

Khàrkiv, Ucraïna, dimarts passat: un grup de voluntaris retiren el cadàver d’un home mort a l’Ajuntament de la ciutat, fet miques per un míssil rus. El fotoperiodista Pavel Dorogoy, de l’agència Associated Press, capta el moment. Kíiv, Ucraïna, la nit d’aquell mateix dimarts: un bomber sufoca un cadàver en flames. És al costat d’un altre cos calcinat completament. Es tracta de ciutadans que passaven al costat de l’antena de televisió quan va ser enderrocada pels bombardejos. El reporter gràfic Sergei Supinsky fa diverses instantànies, que distribueix l’agència Afp. La primera d’aquestes imatges va ocupar la portada de dimecres de l’edició impresa de La Vanguardia i la segona va il·lustrar la crònica de l’enviat especial del diari Plàcid Garcia-Planas, amb què obria la secció d’Internacional.

En tots dos casos es tractava d’escenes molt dures, que sens dubte van torbar més d’un lector. Cap d’ells m’ha escrit retraient-nos-ho, però crec que és bo explicar que la publicació d’aquest tipus d’imatges no es pren a la lleugera. Pedro Madueño, adjunt al director i responsable de l’àrea de fotografia, assenyala que “hi ha una línia vermella molt fràgil en aquest tipus de decisions, però no està dibuixada enlloc” i només la pot traçar el fotògraf en el moment en què pren la foto i el director quan decideix publicar-la. “Una de les principals missions que tenen el fotoperiodisme i el periodisme és remoure la consciència social mostrant el que està passant, sempre des del respecte a les víctimes”, indica. Davant la tendència creixent a interpretar la publicació d’aquestes imatges com una cerca de l’impacte o el morbo, Madueño recalca que “a Ucraïna no tot són comiats en una estació de tren: hi ha morts, s’està massacrant una societat, s’està destruint un poble i això cal mostrar-ho. En aquesta guerra, les imatges dures no són gratuïtes”.

Probablement, avui cap diari no publicaria la fotografia de la nena vietnamita de nou anys Phan Thi Kim Phúc corrent i plorant, despullada, amb l’esquena abrasada pel napalm. Feta per Nick Ut el 1972, es va convertir en un dels símbols més poderosos de l’horror d’aquella guerra i li va valer el Pulitzer i el World Press Photo. Malgrat tot, la força i missió del fotoperiodisme continuen intactes. Madueño recorda la mort del petit Ailan Kurdi, de tres anys i que el 2015 va morir ofegat al Mediterrani. La fotògrafa Nilüfer Demir va retratar el seu cos de bocaterrosa sobre la sorra d’una platja de Turquia. “Aquella imatge va remoure la consciència de molta gent i l’endemà al Parlament Europeu es va abordar el drama de la immigració que estava succeint a Europa”. I reivindica: “Per a això està el fotoperiodisme”.