La Vanguardia (Català-1ª edició)
Ucraïneses que s’escapen pels seus fills
La Irina i la Maria, refugiades a Guissona, asseguren que si no fossin mares de menors serien a Ucraïna
Fugen de la guerra i ningú no les atura, de moment, a les fronteres. Però no ens confonguem. Que s’escapin d’aquesta bogeria no vol dir que siguin menys valentes que els seus marits, que continuen a Ucraïna disposats a tot per frenar l’avenç de l’exèrcit rus. La majoria de dones que busquen refugi a Europa han abandonat els seus esposos i han deixat casa seva per un únic motiu: protegir els fills enfront d’aquesta barbàrie.
Aquests milers de dones que travessen diàriament les fronteres ucraïneses han de ser considerades com les primeres heroïnes d’una guerra que és a sols unes hores de vol respecte al nostre país. Elles ja han trepitjat, en aquesta desesperada fugida amb només el que duien a sobre, la primera trinxera. Sense armes, sí. Però amb el cor trencat, sense que l’hagi travessat cap bala.
La Irina i la Maria són dues heroïnes d’aquest exèrcit en forma de marea humana que s’escapa d’Ucraïna. Cada dona, cada nena i nen conformen, en el seu conjunt, la desoladora imatge del drama de l’èxode femení i infantil més gran d’Europa per una guerra. Això ens obliga a aturar-nos en cada història per conèixer els inferns particulars. Com el que pateixen la Maria i la Irina, que a la nit de divendres van arribar a Guissona (Segarra) amb els seus fills.
L’Olga, la Irina, en Bogdam i la Sofia van tornar ahir a riure i a rondar per un lloc segur després d’unes merescudes i reparadores hores de son. Per a aquests menors, la d’ahir va ser la primera nit en molts dies en una casa nova sense que sonessin les alarmes. Ni amb sobresalts per refugiar-se a correcuita i en plena matinada en un búnquer per amenaça de bombardeig.
Josep Santacreu, metge i bolcat des de sempre en l’ajuda humanitària, i la seva dona, l’Eva –tots dos comparteixen esforços en una fundació que porta el nom d’ell–, els han ofert casa en aquesta població de la província de Lleida coneguda com “la petita Ucraïna espanyola”. Allà hi viuen i treballen, entre una població que s’acosta als 7.000 habitants, més d’un miler d’ucraïnesos. La solidaritat desplegada a Guissona per l’Ajuntament i veïns amb les víctimes d’aquesta guerra és envejable.
La innocència de l’Olga, la Irina, en Bogdam i la Sofia, que tenen entre 2 i 8 anys, esglaia si se sap el periple patit per aquestes criatures durant l’última setmana; però, alhora, aquesta mateixa innocència és un alleujament, ja que demostra el poc que els fa falta, si es treu a aquests menors de l’infern de la guerra, perquè aquests nens tornin a somriure i a jugar com si no passés res. Són nens i les cares, ahir, de l’Eva i en Josep, que els tenen fora de perill a casa seva, ho diu tot. És la impagable recompensa a la generositat i solidaritat de tantes persones que han sortit en ajuda de les víctimes d’aquesta guerra.
Les mares d’aquests nens –la Irina i la Maria, de 29 i 31 anys– no els parlen de la guerra. “A en Bogdam, el més gran, sí que li hem explicat que tot el que ens està passant és culpa de Rússia, però poc més”, revela la seva mare. La principal preocupació d’aquestes dones és, en aquests moments, “allunyar tant com puguem els nostres fills d’aquell infern, i protegir-los”.
La Irina és metgessa; la Maria, comptable. Totes dues amb carrera universitària i amb residència a Kàluix, una ciutat a 300 quilòmetres de la frontera amb Polònia. Allà s’hi han quedat, “per ajudar” els dos marits d’aquestes dones i pares de les quatre criatures. Ells també tenen formació universitària. En Mecola, el marit de la Maria, és economista i en Taras, marit de la Irina, és programador informàtic.
A casa la Maria i la Irina, ningú no va intentar convèncer de res ningú. Així ha reaccionat el poble ucraïnès a la bogeria de Putin. Tots tenien molt clar quin era
Entre aquestes famílies hi ha hagut molt poca discussió: elles volen protegir els fills i ells es queden per lluitar
Són les heroïnes d’un històric èxode femení causat per una guerra i arriben amb el cor trencat
el seu paper en aquest conflicte. “Nosaltres estàvem obligades a anar-nos-en del país amb els nostres fills, ara ells són el més important, i els nostres marits a quedarse per defensar-se”, coincideixen les dues dones.
La Irina i la Maria assenteixen a l’uníson respecte a una altra cosa: “Sense fills, nosaltres no hauríem abandonat mai Ucraïna”. Que ningú no dubti de la valentia d’aquestes dones que s’escapen. I és que l’aventura que ara comencen, sense entreveure els dies que durarà, és tant o més dura que la que els espera als homes que s’han quedat al país.
Estar allunyades de les bombes i els combats no les fa immunes al drama de la guerra. Pateixen, com mai no s’havien imaginat, per la sort dels seus marits. “Estem en contacte amb ells diàriament per internet i per telèfon”, explica la Irina. Els costarà agafar el son, encara que a Guissona no sonin les sirenes, ni hi hagi llampecs de llum per la caiguda de bombes. Ara, al seu nou domicili, la incertesa és total. “Impossible fer plans, caldrà viure al dia”, afirmen. El seu desig? No fa ni 24 hores que són a Guissona i ja somien que tot s’acabi “per tornar al nostre país”. No demanen res més.
El drama de les dones refugiades té una cara calcada, també femenina, en les ciutadanes d’Ucraïna establertes a Espanya, els marits de les quals se n’han anat a la guerra. “És un mal de cor que només pot narrar la dona que passi per això”, afirma una veïna de Guissona, el marit del qual se’n va anar a lluitar a Ucraïna fa una setmana. Sense rancúnies entre la parella. “Ha fet el que havia de fer i jo, si no fos perquè crec que puc ser més valuosa aquí canalitzant ajudes, hauria fet el mateix”, confessa aquesta dona. Valenta, també. ●