La Vanguardia (Català-1ª edició)
És la guerra!
Per sort o per desgràcia, les meves guerres no tenen interès. La nostra guerra civil em va agafar a París, on havia nascut un any abans que la guerra acabés. La Segona Guerra Mundial la vaig viure, en part, al sud de França, i el final ja em va agafar a Barcelona, al piset de la Bonanova. Més guerres. La de Corea, amb cromos que canviàvem a l’escola i aquell xiclet, Bazooka, que comprava a les Mantequerías Leonesas de Travessera amb Balmes. Més guerres. Indoxina, El desertor, de Boris Vian. Dien Bien Phu. Després va venir la d’Algèria. Jo volia ser francès. Havia nascut i havia estat empadronat a França, només que fes el servei militar ja era francès. Però ai, de segur que m’hauria tocat la guerra d’Algèria i no vaig tenir més remei que convertir-me en un espanyolet. Més guerres. La del Vietnam, que em recorda aquell llibre de Josep Maria Huertas Clavería, el huertamaro Clavería, Cada taula, un Vietnam, amb els psuqueros de la redacció d’El Correo que no em perdonaven la meva devoció per les pel·lis de John Ford i John Wayne, aquells “impresentables”. Més guerres. Iraq, la foto de les Açores, amb Blair, Bush júnior i l’inefable Aznar... Fins avui, fins a la guerra d’Ucraïna. Rússia envaint, apoderant-se d’Ucraïna, de l’estat independent d’Ucraïna. La guerra de Putin, en diuen.
Després de la pandèmia, la guerra. I els savis que fa unes setmanes t’adoctrinaven sobre el recorregut de la pandèmia, avui t’instrueixen sobre aquesta guerra a Ucraïna, sobre el pitjor que, diuen, ha d’arribar. Jo no he estat mai a
Ucraïna, però us haig de confessar que el tema m’és familiar. Concretament d’ençà que, encara adolescent, vaig llegir la Histoire de Charles XII roi de Suède, de Voltaire, que vaig agafar de la biblioteca paterna. En aquest llibre, publicat el 1737, es diu que Ucraïna sempre va aspirar a ser lliure, però que envoltada com estava per “la Moscovie, les Etats du Grand Seigneur et la Pologne” li va caldre aconseguir un protector. Primer va ser Polònia, que la va tractar “en sujette”, com a súbdit, i després es va lliurar “au Moscovite, qui la gouverna en esclave autant qu'il put”. O sigui que, això d’Ucraïna no és cap novetat: demà el protector pot ser la
Algun bar barceloní es pregunta si ha de retirar l’ensaladilla russa de la barra
UE, l’OTAN.
A més de les desgràcies, que no són poques i que diàriament ens porta aquesta guerra, els mitjans ens informen d’artistes amb els concerts cancel·lats perquè aquests artistes, russos, es neguen a malparlar de Putin. Òndia. I mentre el director d’aquest diari ens diu que “Rússia no és només Putin, és també Dostoievski, Tolstoi, Txékhov...”, en una universitat italiana acaben de suspendre un curs sobre el pobre Dostoievski. La broma, per dir-ne d’alguna manera, arriba fins a la cuina: alguns restaurants russos pateixen per la seva clientela i algun bar barceloní es pregunta si ha de retirar l’ensaladilla russa de la barra. N’hi ha prou i massa que li canviïn el nom. A Talarn, on vaig fer la mili, a l’amanida russa li deien “nacional”. I a Rússia mateix se la coneix com a “amanida Olivier”, pel maître Lucien Olivier, que la servia a l’Ermitage de Moscou, al segle XIX.
Per la columna del col·lega Monzó, m’assabento que a Luz de Gas han decidit no servir vodka rus “en solidaritat amb el poble ucraïnès”. Ves, mira que bé. Pel que fa a mi, he omplert la petaca amb vodka polonès –J. A. Baczewski– i l’ofereixo als amics del barri dientlos que es tracta de vodka ucraïnès, “en solidaritat amb el poble ucraïnès”. I se’l beuen encantats. Si omplís la petaca amb vodka rus, segur que se’l beurien igual de contents.
La guerra d’Ucraïna m’ha regalat també una curiosa fotografia rescatada per l’amic Joaquín Luna de l’hemeroteca de La Vanguardia. La foto, publicada a l’edició de dijous passat, ens mostra un jove Vladímir Putin dinant al palauet Albéniz en companyia de l’alcalde Maragall. La foto és del 27 de febrer del 1992. Putin formava part de la delegació de l’Ajuntament de Sant Petersburg que va visitar Barcelona. Però la cosa no acaba aquí: Luna ens explica que “la delegació russa va ser obsequiada amb sabates en vista dels forats a les soles”. Fot-li! Felicitats, col·lega, però, ep, vigila, que Putin no té precisament un gran sentit de l’humor, i el dia més inesperat, sortint del Giardinetto, potser et trobes amb dues formidables mosses de la KGB que, mentre et cobreixen de petons, et claven una punxada al braç i adeu-siau. És la guerra!