La Vanguardia (Català-1ª edició)
Las amistats de Nèstor Luján
Es compleixen cent anys del naixement a Mataró del periodista, gastrònom i novel·lista
Cal viure cada dia com si fos l’últim de la nostra vida. Així retrata el tarannà de Nèstor Luján, el periodista Agustí Pons. A la biografia Nèstor Luján, el periodisme liberal explica que el seu epicureisme o l’admiració que tenia per personatges com Josep M. de Sagarra i Joan Estelrich s’han d’entendre en el context de l’explosió vitalista pròpia de totes les postguerres i les ànsies d’ascens social dels esperits individualistes. Escèptic i liberal sempre va nedar a contracorrent.
Aquesta setmana s’han complert cent anys del naixement de Nèstor Luján a Mataró, l’1 de març de 1922, un dimecres de cendra, a can Serra, a l’edifici que avui és la seu del museu. D’extracció humil, no va acabar els estudis universitaris perquè amb 21 anys ja entrava a treballar a Destino. S’hi va estar des del 1943 fins al 1973, quan el van fer fora. Hi va escriure de tot: obituaris, articles de viatges i històrics, crítica taurina, cròniques de boxa, informació municipal –molt crítica pel que es podia dir als anys 40– i molt especialment de cuina. L’any 1963 hi comença la sèrie “Coma bien”, amb el pseudònim Pickwick, i un article sobre la bullabessa de Marsella que relaciona amb el poeta Mallarmé i la música de Debussy.
Va començar al Destino amb Ignasi Agustí com a director, però aviat es va convertir en l’home de confiança de l’editor Josep Vergés i l’aglutinador d’un nucli format, entre altres, per Josep Pla, Manuel Brunet, Joan Teixidor, Antoni Vilanova, Juan Ramon Masoliver, Joan Perucho i Xavier Monsalvatge. L’any 1958 n’esdevé el director i la revista es convertirà en una de les poques revistes que respiren aires democràtics. Si als anys 40 les crítiques de Luján contra la inoperància municipal ja havien aixecat ampolles i havien topat amb la censura, a finals dels 60 els articles d’un heterogeni i plural equip de col·laboradors posen a prova l’evolució del règim. L’any 1967 es van obrir fins a deu expedients a la revista, que van acabar amb el seu tancament temporal i una condemna de vuit mesos de presó al director.
La correspondència de Luján que es conserva a la Biblioteca de Catalunya (BC) és un reflex de les relacions cordials que tenia amb
Les cartes, del fons de la Biblioteca de Catalunya, mostren els vincles amb molts intel·lectuals castellans
molts intel·lectuals castellans convertits també en col·laboradors de Destino, com Vicente Aleixandre, Caballero Bonald, Camilo José Cela, Alvaro Cunqueiro, Miguel Delibes, Pedro Laín Entralgo o José Jiménez Lozano. Paga la pena de citar una carta que li envia Pedro Laín Entralgo el 19 de maig de 1974. Després d’uns elogis personals, afegeix: “Pensando que él debe ser quien lo encabece, hace un par de meses propuse a Dionisio [Ridruejo] la celebración en Madrid de un homenaje a Destino y en él a Cataluña, ‘la gran encisera’, por parte de los escritores de este lado del Ebro”.
De les 19 cartes de Camilo José Cela, del fons de la BC, es desprèn no només el grau d’amistat, sinó també de complicitat. Cela, per exemple, li dona suport per desbancar de la direcció un Agustí, cada cop més proper al franquisme. El que va ser premi Nobel de Literatura va fer un viatge a peu pel Pirineu amb Josep Maria Espinàs, casat amb una germana de Luján. Era tanta la confiança, que Luján li demana en una carta que exclogui Santa Teresa d’un paràgraf d’un llibre a punt de publicar en què la posa al nivell de la Verge del Pilar i Santiago com a exemples del catolicisme més “cerril”. I Cela li contesta que accepta indultar-la.
Un dels seus grans amics, de qui es considerava deixeble, era Josep Pla. Junts van fer fins i tot algun viatge, com la visita a Nova York, l’any 1954. Allà van provar tots dos per primer cop i potser últim la pizza (“un aliment infecte” per Luján i “una marranada” per Pla) i la Coca-cola (“beguda desagradable”, segons Pla).
Diu Agustí Pons, el seu biògraf, que a Luján “se’l coneixia més que no pas se’l llegia”, però la seva presència a la premsa va ser constant. Deia que havia escrit uns 25.000 articles al llarg de la vida. A més de Destino, va escriure a El Noticiero Universal, Sábado Gráfico, Gaceta Ilustrada, Historia y Vida – també en va ser director-, Jano, El Observador, Avui, La Vanguardia – més de 800 entre 1977 i 1991–. I per si no n’hi havia prou, quan va fer 64 anys va començar una carrera com a novel·lista que el portaria a guanyar diversos premis, com el Ramon Llull i el Sant Jordi. ●