Entendre una vida

Alguns periodistes de la meva quinta vam debutar publicant ressenyes o entrevistes relacionades amb les nostres aficions: el rock, les novel·les, etc. Frank Zappa ens havia previngut al respecte, quan va afirmar que “el periodisme rocker consisteix en gent que no sap escriure entrevistant gent que no sap parlar per a gent que no sap llegir”. Tanmateix, vam perseverar. I aprendre que l’entrevista és la base del periodisme. Tant se val que després publiquis informacions, reportatges o opinions. Si no preguntes i t’assabentes del que passa, d’allò que et volen amagar, no saps res i no pots fer periodisme.

Hi ha moltes maneres d’entrevistar. Algunes són indecoroses. Un guanyador del Planeta explicava que, en una roda de premsa a Lugo, durant la gira promocional per províncies, un entrevistador amb molta barra li va preguntar: “Em pot dir el seu nom, el títol de la seva novel·la i de què va?”

Per descomptat, es pot fer una entrevista millor que aquesta. Els lectors de La Vanguardia, que sovint comencen la lectura per l’última pàgina, ho saben. Víctor M. Amela, un dels tres periodistes de La Contra –secció d’entrevistes que es publica diàriament des de fa un quart de segle–, menciona, entre els secrets del bon entrevistador, la documentació prèvia, l’actitud a l’hora de preguntar –màxima concentració, amb unes gotes de magarrufa per estimular la loquacitat de l’entrevistat– i la millor edició possible del text.

Anatxu Zabalbeascoa, que va col·laborar en aquest diari fa tres decennis, i des dels 90 col·labora a El País, és una entrevistadora vocacional. En el seu recent Gente que cuenta – en què recull vint-i-set de les seves entrevistes a creadors diversos– ens explica que això va ser el que va voler fer des d’un principi, quan d’altres volen ser astronautes, ballarines o, ai, influencers. Les seves entrevistes venen, doncs, de lluny. I aspiren a anar més lluny encara.

Fer una entrevista no és tan fàcil com pot semblar. Cal preparar-la de manera exhaustiva. No s’ha d’anar a parlar amb l’entrevistat com qui va al bar a xerrar amb un amic –l’entrevistat no ho és–, sinó com el miner que baixa a la mina disposat a buidar les seves vetes. Cal atrevir-se a incomodar. Cal ser caparrut, preguntar i repreguntar quan la resposta és elusiva o insatisfactòria. Cal respectar l’entrevistat, i més encara al lector.

Gente que cuenta transcendeix la seva selecció d’entrevistes per convertir-se en una celebració de l’empatia que nua vides i estructura la humanitat. Molts es passen la vida fent-se preguntes, provant d’entendre-la i d’entendre’s. Zabalbeascoa indaga en la d’altres. “Si ho fas bé –diu– pots arribar a uns dels instants emocionants d’aquesta professió: acostar-te a un altre ésser humà (...), entendre una vida”. Ens aniria millor a tots si aquest esforç s’estengués.

‘Gente que cuenta’ és una celebració de l’empatia que nua vides i estructura la humanitat