La Vanguardia (Català-1ª edició)
Anys de contrició
L’últim i definitiu volum de la biografia de Miró, Joan Miró sota el franquisme, del destacat periodista Josep Massot, arrodoneix la investigació coneguda amb enfocaments inèdits i esmola l’examen de les fosques transaccions artístiques durant la Dictadura. El llibre presenta un al·legat impecable i implacable sobre un temps que se n’ha anat, sí, les conseqüències del qual encara ennuvolen el debat cultural contemporani. Qualsevol relat biogràfic, pensava Tolstoi, acaba en una redefinició de la seva època. Sens dubte.
Massot és mallorquí, pròxim a la saga mironiana i indagador exigent dels fons ignots del pintor barceloní –cartes personals, diaris, contractes comercials i confidències a l’atzar–, sense que la trama s’ajusti, tot i això, al disciplinat guió que sol delimitar els àmbits narratius. L’assumpte devora el crític, que es veu obligat al pas de dansa que imposa la documentació inesperada magistralment tenyida amb la fluïdesa absorbent que qualifica el testimoni biogràfic, en aquest cas, una història social de la cultura en els anys foscos de la guerra freda. El fil conductor del treball de Massot ancora en la informació dels arxius familiars, cert, amb una atenció privilegiada als detalls que apunten els documents: personatges amb les fidelitats, renúncies i dissimulacions que defineixen l’espès món d’art de la postguerra. Reconstruït, diria, amb una pinta de pues en el moment de la distensió forçada que va provocar la intervenció del mercat i els ardits de la puixant indústria artística nord-americana, no sempre diàfans ni desinteressats.
El llibre trama una seqüència d’itineraris de lectura, que refan la vida laboriosa i clandestina de Miró, per arrelar en una síntesi formal que condensa la quinta essència dels seus signes plàstics: figura i imatge, gest i expressió, enigma i endevinalla ajustats a l’univers màgic i mític del pintor. Devem al prestigiós historiador José Antonio Maravall –fill díscol primerenc de la Nova Espanya, combatent i excombatent improvisat, director després del Col·legi d’Espanya a París i còmplice de Carande i Vincens Vives en la reconstrucció de la historiografia peninsular– el diagnòstic felí dels anys de conjura postbèl·lica que van desconcertar Miró en la seva emboscadura mallorquina. Són els anys, escriu l’historiador, “en què la nit del franquisme començava a aixecar-se i la il·lusió del desenllaç pactat pretenia entreveure esperances de canvi”. Però aquestes esperances encobrien un corc de falsedats com potser en cap altre moment s’havia vist. Les figures bifronts de Ridruejo i Santos Torroella fan visible a Barcelona un equilibri impossible que va ser efímer.
En la soterrada tibantor de Miró amb els seus contemporanis hi juguen dos factors: el desafiament sord que insinua la por de la delació, sens dubte, i la sorpresa davant les confidències dels fidels corresponsals que descobreixen en la seva obra un neguit artístic ric en matisos i mestissatges inspirats, pel que sembla, en la provocació surrealista. La competitivitat plàstica entre els grans ídols ibèrics del moment – Picasso, Miró i Dalí– protagonitza el conflicte larvat entre tradicions figuratives contraposades, del noucentisme exemplar a l’expressivisme formal, l’abstracció, la figuració crítica, el naturalisme mediterrani i l’opressiu silenci amb fronteres. Taques que esquitxen la microhistòria mironiana durant l’exili forçat.
L’arribada explosiva de Constellations, “estrelles, llunes, sols i figures en una xarxa còsmica de símbols”, demostra l’ordit complex del compromís creatiu de l’artista, i fa entrar els cremats i els objectes policroms en un art obertament performatiu, d‘energia bel·ligerant a més, com visualitza la cabalosa efervescència plàstica que acompanyarà Miró fins al final. L’inclement Joan Fuster, en El descrèdit de la realitat, es canvia en un curiós intèrpret de l’activa creativitat del moment. La pintura de Miró era neofigurativa com la de Picasso, dos artistes intricats “en qui es poden rastrejar pautes de reconciliació amb una realitat sensible que entreveuen confusa però suggeridora. La pintura de Miró aporta un repudi implícit de les abstraccions, de la mentalitat de frigorífic i de les ambicions mesopotàmiques dels Estats... En temps de revolta, un art revolta”.
És el moment de recapitular, ja en el llindar dels seixanta i la seva enlluernadora alba imaginativa, i torno a Fuster: l’art hauria d’acreditar la realitat, però amb la força que desborda aquesta veritat il·lusòria que només percep l’art. Un art, sí, avar d’influències i provocacions – de l’antifranquisme sigil·lós al gratificant influx zenital de la pintura nord-americana del període punxant de l’artista en tancar els cinquanta. El viatge iniciàtic als Estats Units és, per a Miró, un senyal esperançador: la conquesta de l’espai artístic nord-americà – galeria i museu. El MoMA, els pintors de la Costa Est, l’acció interventiva de Pollock, Motherwell, Rothko, Rauschenberg i l’experimentalisme oriental de John Cage, un art que és hàbilment estratègic, mercat i crítica, però lliure en la seva arrel. Els viatges nordamericans van ser sempre una depurativa assegurança davant la tensió sobreexcitada del país. Com ho serà l’experiència estètica japonesa, la màgia de traç i les textures sedoses de què despertaran en Miró l’enyorança pel mínim. Estranya el temperat ressò de l’art omnívor de Miró entre els hispans del Soho, amb l’excepció d’Esteban Vicente, convers de l’abstracció i desconcertat per la detonant fantasia mironiana. La irradiació internacional de la pintura de Miró al MoMa més tard, ja en el moment olímpic barceloní, va representar la consagració d’un clàssic universal: les seves seguretats formals i la gosadia dels colors atrapen la mirada del públic en un joc de bellesa fora del temps.
La picallosa indagació de Massot ara és una talaia privilegiada per avaluar els plurals mons d’art de Miró, pintura, acció, compromís, en l’esquiva aventura del progrés humà, particularment en aquesta deriva bèl·lica i fatalista que ens turmenta i sembla que no té final. L’art sonor de Miró entona una “oda a l’alegria” que intensifica i embelleix la nostra vida, amenaçada per la desraó. ●
L’art de Miró entona una ‘oda a l’alegria’ que intensifica la vida atacada per la desraó