I la nau va

Joan Laporta ja fa un any que va guanyar les eleccions del Barça i col·loca el futbol enfront d’una de les seves fantasies més recurrents, el poder d’encriptació, la capacitat per aïllar-se de les circumstàncies que l’envolten i operar de manera autònoma en una realitat paral·lela. A Laporta també se l’ha explicat des d’aquesta percepció idealitzada, però falsa.

La tornada va ser durant la crisi més gran que ha conegut el Barça. Joan Laporta, el president que va dur el club a una època desbordant d’èxits, va tornar 18 anys després amb l’única garantia que no podien presentar els rivals. Era Laporta i els altres, no. En la imaginació del barcelonisme Laporta va significar en aquell instant un valor immutable, una imatge congelada del temps. Sotmès a una angoixa sense precedents, el barcelonisme va rescatar no un candidat, sinó la figura del líder que va guanyar les eleccions del 2003 i va posar fi a quatre anys de misèries.

S’acostuma a oblidar que Laporta va perdre les eleccions del 2015 enfront de Bartomeu. En aquella ocasió, a Laporta se li guardava afecte –va aconseguir un 33% dels vots–, però li va tocar exercir de simple i humà candidat, sense revestiment mític. Encara que mantenia un exèrcit de lleials, Laporta era prescindible per al barcelonisme, que gaudia en aquells dies del triplet acabat de conquerir. A Bartomeu li va resultar més que suficient per guanyar. Cinc anys de gestió demencial van col·locar el club en estat de fallida, acompanyada per l’ensorrament de l’equip. En el futbol, aquestes situacions tendeixen a desvirtuar els criteris tècnics a favor de les banderes emocionals.

La de Joan Laporta era imbatible i no va trigar ni un minut a confirmar-ho. Són temps d’internet, xarxes socials, algoritmes i bots, però Laporta és vella escola. El mitjà va ser el missatge. A una cantonada del madrileny passeig de La Habana, a 150 metres del Bernabeu, cinc mesos abans de les eleccions, va penjar un espectacular llençol on només es veia una imatge satisfeta de Laporta, acompanyada per un missatge desafiador: ganes de tornarvos a veure. Aquest llençol va provocar un efecte devastador en el barcelonisme. No es presentava el candidat Laporta. Es presentava un somieig mític. Tota la resta va sobrar. La batalla estava decidida. La gent volia saltar a l’any 2003 i recuperar d’una peça l’home que va dirigir els millors anys del club. Ha passat un any des d’aleshores i no se sap si al Barça el dirigeix el vell o un nou Laporta. Això passa per una raó senzilla: el futbol sembla impermeable, però no ho és. Està xop de realitat.

Res del que passa en aquests temps no es relaciona amb aquell 2003 de bonança econòmica, fitxatges cars –Ronaldino, el primer– i absència de grans amenaces. Laporta ha recollit un club sacsejat pels efectes del procés, una pandèmia brutal i ara la guerra a Ucraïna, que té el món amb la respiració continguda. El presideix a més en el moment d’una greu divergència en el futbol –la Superlliga europea que el Barça proposa juntament amb el Reial Madrid– i una gruixuda crisi econòmica de la institució.

La magnitud dels problemes que va afrontar Laporta el 2003 era ridícula en comparació amb l’actual. Això és el més interessant del seu mandat i del seu primer any al capdavant del club. Laporta pilota el Barça en un moment trepidant, ple d’incerteses i perills. Pel que sembla, no té por de les ziga-zagues. Va arribar amb Messi, que ja no hi és. Va arribar amb Koeman i ara dirigeix Xavi, l’entrenador que proposava el seu principal adversari electoral. Va arribar amb Jaume Giró com a vicepresident i Ferran Reverter com a primer executiu del club. Tampoc no hi són. Va arribar amb el Camp Nou buit i l’afició deprimida. Ara s’omple i la gent torna a somiar. Tot és estrany i confús, fellinià, però el Barça desperta. E la nave va.

Són temps d’internet, xarxes socials, algoritmes i bots, però Laporta és vella escola