Deu Champions o la pau

El vell Fono visitava cada dia un palau invisible. S’endinsava a la selva de l’est del Camerun i seguia un camí fins a un clar on hi havia un forat i una tanca de canyes seques. El Fono era el bruixot de la seva vila pigmea i s’hi asseia durant hores a conjurar.

Jurava que el seu altar era un castell. Deia que si jo podia veure aquell forat era perquè anava amb ell, però el veia només a mitges, perquè en realitat era un palau de marbre, or i diamants. Sense creure-hi prou, explicava, no podia veure tota la bellesa.

El Fono també es jactava de tenir un poder immens. Era capaç, deia, de demanar als poderosos esperits del bosc que aturessin qualsevol guerra o que el meu equip guanyés la Champions deu anys seguits. Ho va dir a boca de canó, en una oferta extravagant de desitjos a la carta que sonava a oferta 3x2 de Carrefour: pau, copes i confeti per només dos galls amb el coll llescat.

Com que vaig fer cara de confiar que Dembélé renovi a la baixa, el Fono es va ferir a l’orgull.

–Si m’importés, podria fer-ho demà. Els esperits del bosc poden fer qualsevol cosa que els demani.

Totes les guerres del món hi caben en aquest “si m’importés” d’aquell bruixot vell de la selva del Camerun. No perquè sigui possible evitar-les –fa temps que vaig deixar de creure en esperits o els Reis d’Orient–, sinó perquè aquestes tres paraules condensen el significat precís de la paraula escapar.

Aquests dies, al milió d’ucraïnesos que han fugit de la guerra, els esperava ajuda quan van travessar la frontera: menjar, mantes, refugi. Ha estat una reacció ràpida, solidària i a aplaudir.

Gairebé no passa mai. Fa deu anys, al desert de Somàlia i Kènia, hi vaig veure dones travessar la frontera amb els seus fills morts en braços. Al Sudan del Sud, emmetzinada en una guerra després d’independitzar-se, hi vaig trobar tres ancianes amagades en una illa del Nil que bullien fulles dels arbres per no morir de gana. Per elles, fugir de la guerra significava solitud, gana i oblit. I excuses. Avui continua passant el mateix a Etiòpia, el Iemen o Somàlia.

Havia previst dedicar-li la columna a la màgia sense múscul de Pedri o l’ascendència africana de cinc dels set davanters del Barça: Ansu Fati, de Guinea Bissau; Memphis, de Ghana; Dembélé, de Mali i el Senegal; Adama, de Mali, i Aubameyang, del Gabon. Però d’ençà que cauen bombes a Europa i el món té la vista clavada a Kíiv, em reverberen les paraules del bruixot pigmeu: “si m’importés”, deia el Fono, i jo vaig pensar: quina frivolitat. Creure’m millor que ell em va durar 500 metres. De tornada a la vila, distret per no enganxar-me amb la brossa o trepitjar una serp, em va passar pel cap un pensament violent i fugaç: deu Champions seguides del Barça, t’imagines quina felicitat?

Totes les guerres del món caben en aquest “si m’importés” del bruixot ancià de la selva del Camerun