La Vanguardia (Català-1ª edició)
Són molt vius
L’equip blanc-i-blau té efectivitat i ofici davant el Getafe de Sánchez Flores per tallar una ratxa de set partits sense aconseguir la victòria a la Lliga
Després de 64 dies de penúries l’Espanyol va tornar a guanyar a Primera Divisió. La victòria no serà de les que es guardin al museu, però el seu valor és incalculable, ja que serveix per tallar una ratxa de set partits sense guanyar. La grada ho necessitava, ja que començava a demanar responsabilitats, i també l’equip, que havia merescut més bona sort en molts altres partits i, sobretot, Vicente Moreno, que allunya, qui sap si definitivament, els fantasmes de la destitució. Cabrera, amb un gol de cap en la picada d’un córner, i Cabaco en pròpia porteria, encara en el primer temps, van il·luminar la festa de Cornellà, que va perdonar els jugadors malgrat el que s’ha patit en aquest temps.
La família perica va viure per fi un dia de tranquil·litat, encara que abans del partit el públic va fer saber que estava molt descontenta. En primer lloc va rebre Quique Sánchez Flores, tècnic del Getafe que tornava per primera vegada a l’estadi. En el seu cas, per alguna declaració polèmica després d’haver marxat del club. També hi va haver xiulets per a Vicente Moreno per la trajectòria de l’equip i per a Dídac i Embarba, assenyalats per l’episodi de Vila-real, i que es van encarar amb alguns aficionats.
En contra dels resultats, el tècnic va repetir deu dels onze titulars. Només un canvi, Calero per Sergi Gómez en el centre de la defensa. En el Getafe, Sánchez Flores es va veure obligat a substituir Aleñá, Damián, Conca i Arambarri. L’absència d’aquests quatre titulars es va notar i molt en un equip que no va tenir la intensitat d’altres dies. Això ho va aprofitar un Espanyol que va començar nerviós i atropellat, però a qui els gols li van treure la mandra. La pressió mitjana dels madrilenys amb una defensa molt avançada va fer que el joc es limités a uns quants metres. Un laberint indesxifrable que l’Espanyol va apostar per superar per alt o amb profunditat per les bandes. No estava passant res en el partit, amb dos equips amb massa respecte a la derrota, quan Vilhena va picar un córner i Cabrera, aquesta vegada sí, va saltar per superar el seu marcador i va marcar el primer amb el cap. El central uruguaià es va reivindicar després de diversos partits irregulars.
Abans de la mitja hora l’Espanyol va sentenciar el duel amb una acció afortunada que va néixer de la connexió entre Vilhena i Darder. Croqueta del neerlandès perquè el deu iniciés una conducció fins a la línia de fons. El seu centre el va rebutjar Olivera contra Cabaco i la pilota va acabar a la xarxa amb sort.
Els gols ho perdonen tot. I Cornellà va començar a gaudir per fi de l’equip. El joc no era com per estar molt alegres, però l’afició ho necessitava tant després de tantes setmanes sense guanyar, que el resultat va ser una autèntica festa. A la fi ningú no desentonava. La defensa era eficient i enmig creixia Yangel Herrera, futbolista cridat a ser clau pel físic i la pausa al centre del camp.
L’equip madrileny va millorar en el segon temps, però amb prou feines va inquietar un Diego López que, després de dotze partits encaixant, va aconseguir deixar la porteria a zero. Tres punts que a l’Espanyol li serviran per fer creu i ratlla. ■
Diego López va tornar a deixar la porteria a zero dotze partits després d’aconseguir-ho el 28 de novembre
L’equip es va reconciliar amb la grada que, dos mesos després, va gaudir del primer triomf de l’any