La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Els homes s’excusen en la feina i ens toca a nosaltres”
Des del gener d’aquest any la Susana, llicenciada en Magisteri, té cura de la seva mare, de 81 anys, i malalta de diferents patologies, pràcticament a temps complet. “Fa temps que n’estava pendent, però no es cuidava i el seu estat de salut havia empitjorat. Des que me’n ocupo, està molt més bé”, explica.
La Susana és la mitjana de tres germans i quan es va plantejar que una d’elles s’havia de fer càrrec de la seva mare, “tot va ser d’una manera natural, gens forçada. Jo no tinc ni parella ni fills, ni tenia una situació laboral estable, així que em va tocar”.
La pandèmia també hi va posar la seva part. “Per culpa del confinament, havia deixat de fer de cangur i les classes d’espanyol per a estrangers que feia a casa meva. Era la que més temps tenia”. Per la Susana, la clau perquè tenir cura de les persones grans no continuï sent una cosa femenina està “en la conciliació i en simplificar tot el procés per demanar ajuts a la dependència”.
“És tan complicat el fet de conciliar tenir cura d’una persona gran amb una feina que al final sempre som nosaltres les que acabem renunciant a treballar per fer-nos-en càrrec. Això i que els homes sempre s’excusen en el fet que corren el risc de perdre la feina i per això moltes vegades ni plantegen aquesta possibilitat a les seves empreses”. Per això “la conciliació és l’única manera que les dones puguem exigir als homes que ells també es facin càrrec dels pares quan necessitin algú que els cuidi”.
D’altra banda, afegeix la Susana, “el procés per demanar ajuts a la dependència és molt llarg i complicat. I durant la pandèmia encara ha estat pitjor”. “Nosaltres ens hem fet càrrec de totes les despeses, perquè podem i la meva mare té una bona pensió, però és evident que li estem estalviant molts diners a l’Estat i a la Generalitat fent una feina que no està reconeguda. Per què les persones cuidadores no rebem a Catalunya una paga com passa a altres llocs?”.
La Susana i la seva mare viuen al barri del Poble Nou i “tenim una família extensa, els germans de la meva mare, que viuen tots a cinc minuts de casa. Tots venen un moment o altre i ens porten un cafè amb llet o una broqueta de truita. El que passa és que són tots homes i no i els passa pel cap portar la seva germana a passejar quan fan la caminada diària”. Això també li toca a ella. Albert Molins