La Vanguardia (Català-1ª edició)
Nit al refugi antibombes
Primera nit al refugi antibombes. Els canals de Telegram del govern de Kíiv adverteixen que serà una nit dura i que l’exèrcit rus atacarà la ciutat. Però aquí, al refugi, tot és bastant buit. Molts estan intentant quedar-se a casa amb l’esperança que no passi res. Avui dissabte ja sumem gairebé 30 hores de toc de queda. Probablement no podré sortir de l’habitació diumenge.
El nostre petit refugi està situat al centre de Kíiv, no gaire lluny de la Porta Daurada. Es troba un pis i mig sota terra. Per ser precisos, és més aviat una xarxa de passadissos i passadissos. Estan nets, són còmodes i càlids. M’agrada aquest lloc perquè ofereix refugi a més de 100 persones. Hi ha aigua potable, tothom porta alguna cosa, hi ha prou menjar. Tots els que no puguin suportar les sirenes i el fragor de l’artilleria i el llançament de coets poden venir aquí. També hi ha famílies que s’estan aquí gairebé tot el temps.
A la fosca entrada del nostre baix veig siluetes de residents que s’escapoleixen una rere l’altra. Pots sentir per casualitat les seves discussions, superficials i esporàdiques.
Dues ombres més grans passen de llarg davant dues de més joves:
“Bona tarda!”, “Però si la tarda no és gens bona!”, protesten els joves. “Us desitgem una bona tarda de tota manera”, diuen els més grans amb to triomfant, “perquè tenim bones intencions. I continuarem desitjant-ho així, a vosaltres i a tots els altres!”. Les ombres desapareixen en les profunditats del soterrani.
Em situo a mi mateixa en el present perquè els dies m’ofereixen poca estructura. En algun moment del dia vaig visitar els meus pares. Cap dels dos no està preparat per deixar Kíiv. Volen quedar-se aquí fins al moment de “la nostra victòria”, diuen.
El meu pare és traductor. Tradueix al rus poesia alemanya. Gràcies a les seves traduccions de Paul Celan em vaig enamorar d’aquest poeta quan encara era una estudiant. Durant anys, des de la revolució del Maidan, ha publicat les seves traduccions gairebé exclusivament a Ucraïna.
Va participar en les protestes de llavors. Recordo trucar-li des de Berlín i assabentar-me que estava donant suport als manifestants a l’edifici del Parlament. Llavors vaig sentir una explosió; afortunadament, no va resultar ferit. Ara és a Kíiv. Està una mica feble després d’un refredat bastant llarg i no pot anar al refugi, però pot ser que tampoc vulgui. Cada dia veig com continua amb les seves traduccions. Malgrat els atacs amb míssils, malgrat el perill, o potser com a conseqüència de tot això.
Mentre escric se m’acut pensar que durant el dia he vist molta gent somrient. Per exemple, una dona que estava asseguda en un banc del parc amb dues bosses grans d’anar a comprar. Em va parlar amb una veu absurdament feliç, dient-me que estava esperant el seu nebot perquè l’ajudés a portar les bosses a casa. “Soc tan feliç que siguis aquí davant meu, parlantme. Quan som dos, tinc menys por de l’artilleria”.
Solia treballar com a guia de museu a la catedral de Santa Sofia, m’explicava ella, i ara està jubilada. Està convençuda, em deia, que Ucraïna vencerà els invasors russos. “Quan penso en els frescos de Santa Sofia
El nostre petit refugi és al centre de Kíiv, un pis i mig sota terra, i és una xarxa de passadissos
crec que el món sencer protegirà Ucraïna”. Somriu amb llàgrimes als ulls. “Sortirem victoriosos”, diu. No sabria dir si estava més plorant o somrient, però sí que vaig sentir el seu valor i la vaig admirar.
Avui és només el tercer dia de guerra? Mariúpol: 58 civils ferits. Kíiv: 35 persones, dos nens inclosos. Això està lluny de ser una llista definitiva. És estrany saber que formo part d’aquesta àmplia, desarmada i gairebé delicada categoria: “els civils”. Per a la guerra s’ha creat una categoria de gent que viu “fora del joc”. Són bombardejats, han de suportar els bombardejos, són ferits, però sembla que no poden ser capaços de respondre adequadament a tot això.
No crec que aquest sigui el cas. Hi ha una cosa amagada en els somriures que veig unes quantes vegades al dia. Una arma secreta, sinistra. He d’intentar dormir i arribar al meu apartament al matí. Esmorzar a la teva pròpia cuina, això sí que seria un enorme plaer!