La catàstrofe com a consigna

ALo de Évole (La Sexta), Felipe González anuncia un llarg període de dificultats que requerirà acords d’estat (amb el PP). El president Pedro Sánchez també anuncia temps encara més difícils que els que estem vivint. La catàstrofe imminent és una consigna política i, alhora, el motor de la història. A La Sexta noche, el sensacionalisme és pornogràfic. Mentre es debat el present, apareix en pantalla la paraula apocalipsi, que explota el pànic i la frivolitat.

La conversa entre Felipe González i Jordi Évole és una partida de cartes. Com si homenatgessin els tafurs definits per Alfonso Guerra, tots dos fan servir l’estratègia de la catxa. L’ambientació és velazquiana, una escenografia sobre la solitud i la monstruositat del poder, exacerbada pel mètode Évole. El periodista sap jugar amb la cronologia de les contradiccions per convertir-les en un trofeu que, en aquest cas, és més retòric que periodístic. González no triga gaire a dir tot el que vol dir (sobre Putin, Europa, Núñez Feijóo, la fragilitat de la democràcia, el pacifisme pueril i les campanyes per deshonorarlo). En acabat, toreja les preguntes amb suficiència i una agror formalment inofensiva però conceptualment abismal.

El més interessant són els detalls sobre la condició de fill i de pare d’un González que, aleshores sí, queda atrapat per les contradiccions de la història.

Tot i la censura del govern de Putin, els testimonis de les víctimes s’acumulen. A Catalunya Ràdio, una dona que fuig d’Ucraïna diu: “No tinc paraules, només emocions”. És un dels perills de la guerra, que les emocions acabin dominant la capacitat de raonar i d’explicar la realitat. Exemple de dificultat per trobar l’equilibri entre raó i emoció: s’ha mort Pau Riba. Tenia càncer de pàncrees però durant setmanes a la sanitat pública, col·lapsada per la covid, li van diagnosticar “dolors psicosomàtics”. A més de per compondre cançons immortals, Riba també tenia capacitat per fer diagnòstics còsmics. Sobre l’origen del món, va ser escatològicament concloent: “Déu va fer un pet i encara fa olor”.

A RAC1, l’alcaldessa Ada Colau acusa els que l’acusen amb denúncies objectivament sospitoses, deixa clar que les relacions amb l’empresa Agbar no són bones i recorda una veritat que acostumen a oblidar els seus detractors: “Hem vingut a canviar les regles del joc”. Jordi Basté li pregunta si es tornarà a presentar i ella afirma que encara no ho ha decidit. González ho va explicar a Lo de Évole: “La part més inhumana de la política és no poder acabar la teva obra”. Pels electors, en canvi, que un polític no acabi l’obra iniciada pot ser una oportunitat de corregir els errors de diagnòstic. Però perquè això sigui possible és imprescindible que hi hagi alternatives capaces de respectar les regles del joc democràtic i de posar fi a les trampes dels tafurs i dels virtuosos del populisme.

És perillós que les emocions acabin dominant la capacitat de raonar