Una reivindicació necessària

Les reivindicacions d’una igualtat de gènere efectiva que es formularan avui als carrers i als fòrums de debat de tot Espanya haurien de ser només un pas més. La lluita contra la desigualtat s’ha d’estendre a tots els dies de l’any, amb uns objectius concrets. Ha de quedar clar que aquest no és un problema exclusiu de les dones que elles mateixes han de resoldre, sinó que es tracta d’un flagell social que perjudica tota la població. El seu remei ens competeix a totes i tots.

Com passa en tots els moviments d’ampli espectre i en totes les revolucions –i aquesta és una autèntica revolució–, la unitat inicial dona pas a diferents sensibilitats. No és un problema exclusiu del feminisme ni s’ha de pretendre que el col·lectiu clami contra la injustícia que pateix amb una sola veu. Per bé que aquest any s’han aguditzat les divisions –una cosa que resta impacte a uns plantejaments que són tan justos com necessaris–, el cas és que el moviment feminista continua tenint una gran vitalitat.

Aquesta reflexió és especialment necessària avui, quan se celebra el dia internacional de la Dona. La divisió no es pot amagar. Fins i tot l’eslògan del “No a la guerra” proposat pel Govern espanyol, tan necessari en aquests moments, ha estat objecte de polèmica. Hi ha col·lectius que no volen que aquesta crida a la pau pugui emmascarar o amagar la resta de reivindicacions feministes, malgrat el fet que les dones i els nens pateixen especialment l’impacte de la violència en la majoria de conflictes militars.

A Madrid i altres ciutats, diversos col·lectius feministes es desmarcaran avui de les marxes tradicionals per reivindicar un feminisme partidari d’abolir la prostitució i per mostrar el rebuig de l’anomenada llei trans, que facilita l’elecció de gènere al Registre Civil. Aquesta llei, que impulsa el Ministeri d’Igualtat –Irene Montero, d’Unides Podem, n’és la titular–, ha suscitat discrepàncies amb els moviments feministes pròxims als socialistes, igual com ha passat amb altres propostes legislatives com la llei de Llibertat Sexual. Aquestes divisions en el si del Govern de coalició s’han traslladat també al conjunt del moviment feminista. El resultat és que el moviment es manifesta avui amb una divisió palpable.

La divisió del moviment feminista, larvada des de fa temps, sorgeix ara –paradoxalment– quan l’agenda política del Govern central –el primer paritari de la història d’Espanya– ha impulsat importants iniciatives contra la violència de gènere, per afavorir la igualtat al mercat de treball o per augmentar la contribució dels homes a la maternitat i a les feines de cura no remunerada. Però encara queda molt per fer i per això cal unitat.

A Barcelona, en canvi, s’ha convocat una única gran manifestació que busca més la unió a través de les reivindicacions comunes que la divisió, en plantejar un lema que suscita un ampli consens: “Contra les precarietats, les fronteres i les violències, les feministes som aquí!”. Això farà que probablement sigui una de les manifestacions més nombroses.

El moviment feminista encara té molts reptes per assolir. A més, ho ha de fer en un context difícil per la progressió dels partits d’extrema dreta i dels seus idearis masclistes. La igualtat real de gènere i la llibertat de les dones són dos valors de justícia i de progrés pels quals tota la societat ha de lluitar sota un lideratge clar d’unitat. Com hem dit, cal centrar-se en el que uneix i no en allò que divideix. ●

Malgrat la divisió en les seves files, el moviment feminista continua tenint una gran vitalitat