Per com parlen els coneixereu

D’un temps ençà, algunes persones pretesament molt d’esquerres se les reconeix, més que per les seves idees, per les seves paraules. En especial per aquestes tres: inclusiu, sostenible i vulnerable, que repeteixen així que disposen de la més petita oportunitat. També reiteren molt expressions com ara no deixar ningú enrere, però potser resulta de més interès aturar-se un moment en les tres paraules esmentades.

Perquè fa rumiar no tant el que en principi semblen designar com el que donen per fet i, sobretot, quines altres paraules substitueixen. Si comencem per l’última de les tres, vulnerable, constatarem que sempre se li afegeix una determinació que està lluny de ser òbvia o irrellevant, la determinació els més vulnerables. Sense explicitar-ho, es dona per descomptat que en realitat vulnerables en algun sentit ho som tots i que del que en realitat es tracta és de pal·liar les situacions de vulnerabilitat més extrema. Anàloga sensibilitat sembla trobar-se en el mot inclusiu, que sembla expressar sobretot la preocupació que hi pugui haver sectors o persones que quedin extramurs en qualsevol sentit (inclòs el del llenguatge) de l’àmbit col·lectiu que a tots hauria d’acollir en unes condicions acceptables. Pel que fa, en fi, al sostenible, el seu significat té com a teló de fons l’amenaça que un creixement descontrolat pugui acabar desembocant en desastres regionals o globals de variable intensitat.

Si algun denominador comú semblen compartir totes tres és el d’una determinada actitud –ras i curt: de mínims– davant el món actual. Perquè no és aquest el llenguatge, certament, dels que, com li agrada repetir a Félix Ovejero quan es refereix a la situació de l’esquerra avui, han mort d’èxit, sinó més aviat el dels que, a la defensiva, experimenten un sever temor per les conquestes assolides, que es diria que veuen en greu perill. No hi hauria res a objectar a aquesta actitud si no fos perquè, lluny de reconèixer la seva temorosa condició, l’amaga i tendeix a presentar aquesta manera de parlar no ja com el súmmum del llenguatge progressista, sinó com la manera adequada d’anomenar les noves realitats.

No es tracta d’enyorar aquelles categories clàssiques que podrien evocar l’antiga voluntat transformadora de la realitat en un sentit radical, sinó de plantejar-se amb quines paraules –i, per tant, amb quins conceptes– entenem el nostre present. Sens dubte, la desaparició d’una forma de producció econòmica alternativa al capitalisme converteix en poc menys que inútils categories com la de revolució, almenys amb els trets completament rupturistes que antigament se li atribuïen. Però no estic segur que es pugui dir el mateix de qualsevol altra.

Penso en el terme igualtat, de tan noble història i a l’ús del qual, sobre el paper, sembla no haver-se renunciat (de fet, fins i tot hi ha un ministeri amb aquest nom). Però s’escamoteja l’enorme potència emancipadora del concepte quan es dona per descomptat que l’àmbit d’aplicació exclusiu és el de la igualtat de gènere, obviant que assolir aquest objectiu –desitjable sense la més mínima reserva– encara no implicaria haver assolit el d’una societat igualitària en el seu conjunt. Assumpte del qual, pel que sembla, s’ha decidit deixar de parlar, per més que la desigualtat no pari de créixer al voltant nostre. ●

Cal plantejar-se amb quines paraules, amb quins conceptes, entenem el nostre present