Crims i errors

Quan Napoleó va ordenar l’assassinat del duc d’Enghien, els seus ministres van dir que allò havia estat un crim. Llavors, el sinistre responsable de la Policia, Joseph Fouché, els va corregir afegint: “És pitjor que un crim, és un error”. El duc no representava cap perill per a França, estava indefens i les calúmnies que l’associaven a una conspiració no tenien cap fonament. Per això, més d’un historiador coincideix a dir que aquell crim, que alhora era un error, va ser el principi del final de l’imperi.

L’acció de Putin a Ucraïna discorre pels mateixos camins, o encara pitjors: Ucraïna no representava un perill imminent per a la seguretat russa –a tot estirar una ofensa que recorda la síndrome del dolor del membre fantasma–, per la qual cosa l’atac militar ha estat un crim contra el poble ucraïnès.

Per això és digna d’elogi l’actitud de Macron, que va intentar evitar la guerra i va assistir a aquella reunió humiliant en una immensa taula blanca que, almenys, tenia l’avantatge de posar en evidència l’escassa estatura de l’amfitrió i el drama de les regles diplomàtiques: que qualsevol pot esquivar-les quan li dona la gana si s’hi sent amb força.

Òbviament, a Macron li van ploure les comparacions amb Chamberlain i el pacte de Munic –molt suades aquests dies–, però l’home va creure fins a l’últim moment en la possibilitat de buscar pau per a la nostra època i va tractar d’evitar el crim. Això sí, no va poder eludir compondre la cara que fan els que no poden aguantar els pesats i, a més, els resulta difícil creure que no siguin també uns brivalls.

Però, a més del crim, Putin ha galvanitzat un Occident dubitatiu contra Rússia, cosa que constitueix un monstruós error contra un altre poble, el rus, al qual seria injust culpar i que té moltes més veus –per bé que perseguides i callades– que la de l’antic txequista.

Com les de Maksim Óssipov (que ens diu que “a Rússia no hi viu bé ni la seva fastigosa elit”) i tants altres escriptors que assisteixen, tan perplexos i adolorits com nosaltres, a l’agressió. Una agressió que té lloc just després del 200è aniversari de Dostoievski, el gran cronista del dolor de l’ànima humana i un pilar indiscutible de la consciència d’una Europa a la qual no han de deixar de pertànyer mai els nostres germans russos. Els mateixos russos que parlaven d’Homer i Tolstoi entre la misèria, la violència i la podridura de Stalin i van continuar creient durant els anys foscos que el crim portava al penediment i que el dolor permetia accedir a una

Hauríem de poder dir als russos que sabrem diferenciar entre ells i els seus dirigents

veritat abans ignorada i a la redempció.

Russos com la Irina, la meva guia i amiga a Sant Petersburg, que es dolia en perfecte català de l’abandonament d’Europa i de les il·lusions de retrobament defraudades. La que s’emocionava en recordar com va plorar quan va aconseguir un apartament minúscul amb un bany per a ella sola i que, com boja de malenconia, quan jo li preguntava per la llibertat sota Putin, em deia: “Això d’ara és una cosa semblant a la llibertat, o és que no saps d’on venim?”. Els confesso que no vaig saber mai com demanar-li perdó en nom dels pròspers i els autocomplaents.

Perquè, encara que ara no sigui el moment d’analitzar les causes que ens han portat fins aquí ni d’adjudicar responsabilitats (ara és el moment de donar suport a Ucraïna per tots els mitjans), hauríem de poder dir als russos que sabrem diferenciar entre ells i els seus dirigents, que els esperarem al final del túnel de la tirania i que també Occident ha comès errors en el passat que graviten com un crim sobre les nostres vides.

Com quan, durant l’enfonsament de l’ordre soviètic, Europa, en comptes d’allargar la mà a Rússia, va observar amb satisfacció com queia en la misèria i el robatori del seu patrimoni nacional –pastat amb sang i generacions de treball esclau– per bandes de mafiosos procedents dels aparells de l’Estat. Perquè es va creure, amb un egoisme curtterminista i suïcida, que era millor debilitar i arrossegar al caos l’antic enemic que acollir un poble que conrea un patriotisme intens i sentimental i és propens al greuge. Els parlo dels temps en què els que havien ocupat a matadegolla el Berlín de Hitler havien de veure els alemanys fent col·lectes de caritat per enviar-los roba i menjar.

Perquè per a Putin i els seus sequaços quedarà el crim i la responsabilitat. Serem la gent corrent els que ens haurem de donar la mà després de la batalla. ●

NCREDITED / AP