Província de Granada

Vaig entendre que algunes coses s’acaben per sempre a Cortes de Baza, província de Granada. Coses com els dinosaures, o alguns amors, o la pròpia infància, o una certa sensació privilegiada i ingènua de seguretat i invulnerabilitat relacionada amb la certesa de viure al segle XXI, carai, i ser incapaç d’imaginar que la segona guerra freda estava a punt de començar.

Era una tarda de finals d’estiu, en què el sol picava inclement com un ganivet despuntat, contra el terra polsegós i els edificis blancs amb patis de rosers, magraners, gessamins i palmeres. Ens vam dirigir a la porta de la Mariquita, que era una senyora que tenia una petita botiga de gelats, llaminadures i patates fregides al pis de sota de casa seva. La Mariquita feia un granissat de llimona que ella mateixa anunciava com “el mejor granizado que vais a probar”, perquè era casolà, deia, i no feia servir “polvos”.

Vam travessar el carrer darrere d’un pare i un fill que, pel pes de la providència i la lliçó que estàvem destinats a aprendre, van demanar davant nostre un litre de granissat per emportar. La Mariquita els va servir, ens va mirar des de darrere el taulell i va dir: “Ja està. S’han emportat l’últim litre. S’ha acabat”. Potser va ser en veure les nostres cares tranquil·les, les nostres espatlles arronsades pensant que tornaríem l’endemà, que va afegir: “Em jubilo. Avui és l’últim dia, s’ha acabat fer granissat”. Com un llamp. Com una broma terrible.

Ens vam mirar les tristes bosses de kikos, totxanes i llengües picants i ens vam arrossegar cap al carrer assolellat, morts d’una set que ja no ens podríem eixugar. Vam provar d’anar al supermercat, innocents de nosaltres, i vam comprar gel i llimones i sucre per provar de consolar-nos amb un succedani fallit, que seria com ficar els dits en una llaga, perquè el resultat no tindria res a veure amb aquell granissat que ja mai més seria.

Aprenentatge de vida despietat i terrible que cabia en un got de plàstic amb una canyeta, i que un dia es va acabar per sempre. Com les coses que s’acaben per sempre. Els dinosaures, alguns amors, la pròpia infància, o una certa sensació privilegiada i ingènua de seguretat i invulnerabilitat relacionada amb la certesa de viure al segle XXI, carai, i haver après alguna cosa de la història dels últims cent anys. Com una broma terrible. Com un llamp. ●