La Vanguardia (Català-1ª edició)
Feminisme: rearmament davant la crisi, recosir la unitat
Les dones surten al carrer després de l’impacte socioeconòmic de dos anys de pandèmia
El feminisme torna avui al carrer després de dos anys de pandèmia i un context de crisi que sempre amenaça els avenços en les polítiques d’igualtat. Malgrat que les dones han lluitat durant aquests dos anys per empènyer en l’agenda política les seves reivindicacions, no és fàcil mantenir un dels eixos fonamentals: les condicions socioeconòmiques i laborals, indispensables per a la llibertat de les dones. El nou context bèl·lic amb la invasió d’Ucraïna tampoc no ajuda que l’agenda per la igualtat sigui central.
A aquest escenari de sortida de la pandèmia i, per tant, en una època que les mobilitzacions no han estat possibles, s’hi ha d’afegir la divisió que ha patit el moviment feministes arran de les lleis d’autodeterminació de gènere (llei trans), una divisió profunda generada entorn del debat identitari que requereix recosir la unitat. Una bona mostra d’aquesta divisió són les dues manifestacions diferents convocades avui a Madrid i en desenes de ciutats amb motiu del dia internacional de la Dona.
Malgrat aquest escenari inicial complex, la força del feminisme continua sent potent i fonamental a l’agenda política dels governs. La lluita contra la violència de gènere, contra la violència sexual, el mercat de treball i les atencions ja no són temes col·laterals en les línies d’actuació pública: la qüestió és el ritme en l’avanç i la inversió que es dediqui per empènyer un canvi estructural. El feminisme ha de continuar tenint incidència.
“Aquest 2022 és un moment per analitzar on som després de l’aturada que ha suposat la covid, després d’un temps de confusió”, indica Maria Freixanet, analista de gènere de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS). És un moment de reflexió i rearmament necessari. Analitzar la situació fent primer una mirada cap a un passat molt pròxim. La situació, assenyala Freixanet, no és la mateixa que el 2018, quan va tenir lloc la gran mobilització massiva amb el #MeToo que va aglutinar les lluites fins aleshores invisibles contra les violències sexuals. Va ser una mobilització a escala global i amb una empenta especial a Espanya, que va ampliar les bases del feminisme. Aquest èxit, al seu torn, va començar a generar una reacció en contra de la ultradreta, que va veure en perill el patriarcat com a sistema de dominació dels homes sobre les dones. El 2018, a més, es començava
a deixar enrere l’impacte de la crisi del 2007, una recuperació frenada el 2020 per la pandèmia. Les mobilitzacions del 2018 i el 2019 van aconseguir fer avançar la lluita per posar fi a la discriminació estructural contra les dones, però la covid i la denominada crisi de les atencions han deixat veure la carcassa de moltes tasques pendents.
Són les dones les que majoritàriament han cuidat i han treballat en un context sense suports socials, la punta d’un iceberg que demostra que l’“economia productiva” està sostinguda en una ingent tasca d’atencions normalment invisible, no pagada o mal pagada.
Hi ha molts motius per sortir al carrer. La violència masclista continua sent la cara més cruel d’un sistema de desigualtat i intent de dominació de les dones, i fins al 4 de març sis dones han estat assassinades aquest any per la parella o exparella. A finals del 2021 n’hi havia prop de 70.000 amb seguiment policial per amenaça de violència masclista, i 676 menors en risc de patir violència vicària. Tot plegat en un context en què la majoria de casos de violència de gènere no es denuncien. Un estudi de la Universitat de Barcelona publicat al desembre estimava que hi ha 400.000 incidents a Espanya a l’any de violència sexual, però se’n detecten menys d’un 10%. Les violències masclistes com a conseqüència d’una societat en què els homes continuen considerant les dones com a éssers inferiors, i propietat dels homes.
En l’àmbit sociolaboral, imprescindible en l’avenç de la igualtat, la bretxa salarial és d’un 20%, persisteix la segregació horitzontal –sectors feminitzats amb pitjors salaris–, i en l’àmbit de poder, en què es prenen les decisions, hi ha una infrarepresentació de dones (un 20%) per avançar en la igualtat. La pandèmia ha posat sobre la taula la necessitat per a les dones de trencar estructures en l’“eix de la vida”.
Com indica el Parlament Europeu aquest 8- M del
2022, durant la covid, si bé ha augmentat la contribució dels homes en les tasques d’atencions no remunerades, són les dones les que han assumit la major part de la feina afegida. I això es tradueix en més ocupació a temps parcial, ocupacions més precàries o exclusió del mercat laboral. Aquesta situació ha impactat, segons la cambra europea, en la seva salut mental.
Per això el moviment feminista denuncia que calen iniciatives innovadores en les polítiques del temps, que han caigut en l’oblit. Amb el neoliberalisme es va trencar el pacte del temps de la societat del benestar, s’ha passat a una exigència de disponibilitat constant i creixent, amb ecosistemes familiars molt tensats i amb una manca de serveis públics per fer front a les necessitats de les cures. Continua pendent la valorització econòmica de totes les tasques essencials per a la vida. Es tracta que les dones puguin aixecar els seus projectes vitals. La denominada “crisi de les cures” posa el focus en el fet que les organitzacions empresarials continuen sent jeràrquiques i basades en el denominat concepte de l’homo economicus, absent d’aquesta gran economia de les atencions –calculat en un 40% del PIB–.
Els avenços de les últimes dècades són indiscutibles, com també el desenvolupament legislatiu per impulsar la igualtat. Però el que queda clar és que aquestes polítiques no es mouen soles. Cal recuperar, i així ho indiquen dones feministes de llarga trajectòria, l’esperit unitari del feminisme i massiu del #MeToo, perquè en els grans eixos de lluita per la igualtat s’hi està d’acord. Les divisions provoquen que es perdi el focus en els temes centrals.
La ultradreta ha fet de l’antifeminisme una de les seves banderes per evitar que la igualtat real i la llibertat de les dones calin en la societat. I perquè aquesta igualtat i aquesta llibertat reeixin, encara queda molt de camí. Sense un timó clar també hi ha el risc de confondre expressament el feminisme amb un rentat de cara pròxim al màrqueting.
Avui les dones surten al carrer en un context difícil i, com ja fa molts anys, amb la mirada més enllà del 8-M. ●