Edatisme nostre de cada dia

Anna Freixas Farré Gerontòloga feminista

El terme edatisme ens pot deixar momentàniament pensatives, fins que ens adonem que parlem de la discriminació social, emocional, laboral, comunicativa i sexual que patim les persones velles (sisplau, no utilitzis aquesta paraula tan horrible) pel fet de ser-ho. Aquest terme va sorgir als EUA fa tot just cinquanta anys, i a hores d’ara ja forma part de la consciència dels que es prenen la molèstia de pensar críticament i sàviament en la vellesa pròpia o aliena.

No descobreixo res de nou quan dic que vivim en una societat profundament edatista, que sent pànic d’arribar a la vellesa. El seu ideal estètic no inclou cap dels signes de l’edat i mira a través de nosaltres com si fóssim transparents. És una societat sorda i cega que diposita una mirada erràtica i indiferent sobre la població gran.

L’edatisme és una cosa profundament desmoralitzadora que arruïna la nostra autoestima i impregna la nostra vida, de manera que assumim aquests mandats com a propis i deixem de tenir participació sense necessitat que ningú no ens assenyali la porta de sortida. Ens arrabassa la llibertat de mostrar-nos i ser com ens doni la gana.

Volem que no s’utilitzin eufemismes edulcorants per referir-se a la vellesa, que deixin de tractar-nos amb condescendència paternalista oferint ajuts que no necessitem, mentre se’ns nega la nostra condició d’éssers lúcids, amb vides significatives.

Necessitem detectar les múltiples i subtils formes de l’edatisme de cada dia que ens impedeixen de celebrar el triomf de complir molts anys, d’haver arribat a la meta amb llibertat, dignitat i respecte. Propietàries de la nostra existència.

Davant això optem per la llibertat de fer-nos visibles, d’oposar-nos amb audàcia i paraules. Velles interessants, multicolors, lliures per ser i per no ser. ●