La ciutat trampa que ve

Fa molts mesos, fins i tot anys, que Barcelona acumula motius per trasbalsar els ciutadans. Als que paguen impostos a la ciutat i als que hi transiten per motius professionals. Circular-hi, caminar-hi, fa temps que deambular pels seus carrers és un esport de risc, un empipament. I aquesta situació no té aparences de millorar si tenim en compte el panorama que s’acosta amb les obres de la Via Laietana i el conjunt de reformes que martellegen incessantment el paviment i la paciència del carrer. Els canvis previstos per tunejar la Via Laietana i tallar la seva connexió amb el centre de la ciutat en sentit ascendent aventuren un futur negre en matèria de mobilitat.

El Paral·lel i el passeig Lluís Companys es quedaran com a úniques vies d’accés, cosa que les convertirà en una ratera insofrible. Tots aquests canvis dissenyats a Barcelona es fan amb la pretensió oficial de reduir la contaminació, però en realitat són simplement una declaració de guerra al cotxe privat. Cal ser conseqüents amb els nous temps i acceptar que els centres urbans han de pair més bé el volum d’automòbils. Però això no pot suposar un atac furibund a un mitjà de transport gairebé inevitable per a milers de persones que s’han de connectar adequadament entre la capital i els seus domicilis.

No hi ha una xarxa de transport públic prou extensa i freqüent entre l’àrea metropolitana i Barcelona i, com a conseqüència d’això, una caravana incessant de vehicles exhi

De vegades, encara que alguns regidors no ho creguin, conduir un vehicle pot ser per necessitat

beixen els seus xassissos pels carrers de la ciutat. Conduir un vehicle no sempre és un motiu de relaxació burgesa. De vegades, encara que alguns regidors no ho creguin, pot ser per necessitat, i tot això no està atès amb la croada de limitar el trànsit en molts carrers amb el pretext d’evitar la contaminació. Sense solucions de transport públic eficients, com creuen que es desenvoluparà la mobilitat a la resta de carrers? Serà un infern que farà que la ciutat s’assembli a un flaix desesperant reservat a aquelles localitats del món on l’ordre viari campa al seu aire. Serà un infern que farà el panorama dels carrers molt més tens i aclaparador.

El vaticini anunciat pel RACC de la molèstia constant que comportaran els vuit anys d’obres que escalfen a la banda no és fútil. La ciutat ha de tendir cap als estàndards de modernització que necessita, però amb calma, amb equilibri, evitant que viure aquí sigui una desesperació. Mirant d’eludir que aquesta ciutat sigui una aposta de blanc o negre. Dividir una població entre defensors i detractors sempre té conseqüències; dolentes, per cert. Les decisions polítiques i econòmiques moltes vegades generen revessos en matèria productiva. No provoquem més disfuncions i mirem d’empènyer tots en la direcció que ens porti a una recuperació real del prestigi, el vigor i l’ànim perdut.