Preguntes per Ucraïna, Europa i la pau

Arran de la invasió russa a Ucraïna, que comença una guerra injustificable, em pregunto on són certes organitzacions autodenominades pacifistes, activistes antiviolència o els de “la cella”. On serien si a la guerra hi estiguessin implicats militarment els Estats Units i on són les seves concentracions de protesta convocades davant el consolat rus o les seves manifestacions multitudinàries als carrers.

Em pregunto si l’activisme bel·ligerant d’altres temps de l’alcaldessa i la seva mobilització de mínims d’ara tenen alguna cosa, o molt, a veure amb els que ara expressen el seu suport a Rússia, els governs de Veneçuela o Cuba, que ella i els seus partits, els comuns i Podem, han obsequiat amb el seu afecte.

El rebuig bel·licista de l’esquerra extrema té dues vares de mesurar en funció de qui sigui l’agressor. L’alcaldessa, abans activista loquaç i llenguallarga en pronunciaments no-bel·ligerants i malgastadora en recursos públics, s’ha tornat muda o de tot just murmuris condemnatoris si la comparem amb altres moments sorollosos, quan es tractava de mobilitzar consciències.

Sent tan contraris als exèrcits, ja tarden a oferir-se com a força d’interposició de pau davant els tancs russos per intentar aturar-los amb les seves proclames demagògiques.

Em pregunto per què no donen suport quan la Unió Europea anuncia el lliurament de material militar a Ucraïna o no se solidaritzen amb Suècia o Finlàndia quan són amenaçats per participar com a convidats en l’aliança defensiva occidental. Si no fos per la resposta unitària de la Unió Europea i nítida de l’Aliança Atlàntica, les fronteres trontollarien davant els riscos de noves extensions del conflicte bèl·lic.

Em pregunto si la nostra alcaldessa i els comuns-podemites ja entenen que les forces armades en democràcia i a Occident són garants de pau i que l’OTAN és necessària per preservar la defensa dels nostres valors democràtics i de convivència. Potser haurien d’afegir a les seves pancartes d’abans del “No a la guerra” un innovador “Sí a l’OTAN”.

Em pregunto el perquè del retard d’Ada Colau a tornar a penjar la pancarta de “Refugees welcome” a la façana de l’Ajuntament o de proferir les seves proclames de ciutat refugi i ignoro, per exemple i testimonialment, quina és la raó per la qual no deixa en suspens l’agermanament de Barcelona amb la ciutat de Sant Petersburg fins que la normalitat sigui plena i en pau.

Em pregunto on és l’Ajuntament que ha de canalitzar i donar suport a les famílies i persones que vulguin acollir els que fugen de la guerra, a qui fins ara no ha respost amb l’obligada intensitat. Probablement, i com gairebé sempre, la societat anirà al davant dels seus governants per acollir els que pateixen els horrors i les conseqüències de la guerra, i la solidaritat de la gent s’obrirà pas.

Ara l’imprescindible és aturar aquest conflicte bèl·lic absurd, atendre les víctimes i pal·liar els danys causats, i després constatar que a Europa no som immunes a una guerra que crèiem que només era possible entre pobles llunyans de diferents ètnies, religions o continents.

Siguem conscients que només una política de defensa europea comuna i ferma és garantia de pau i de progrés. I fem-ho no aviat, sinó immediatament, sense demagògies, sense falsos activismes, allunyats dels populismes extrems i sense confondre els governants amb el poble rus. Fem-ho amb la responsabilitat i la diplomàcia dels governs i ajudant els que ajuden a resoldre aquesta tragèdia des de la solidaritat i la humanitat.

El rebuig bel·licista de l’esquerra extrema té dues vares de mesurar