Schmitt a i contra el Kremlin

Fa uns dies es va publicar en un mitjà digital una llista de llibres per llegir ara que hi ha guerra. Les obres que hi apareixien no eren obres sobre l’evolució de la crisi d’Ucraïna durant aquests últims anys que contribuïssin a explicar com s’ha anat arribant on s’ha arribat, sinó textos de “filosofia de la guerra” que, segons l’autor de l’article, podien ajudar a pensar les guerres en general. Entre aquests textos, de fet era el primer de la llista, hi havia El concepte del polític, de Carl Schmitt. Després de resumir la famosa tesi central d’aquest llibre, que estableix l’oposició amic-enemic com el criteri que permet distingir els fenòmens polítics dels fenòmens d’altra mena, l’articulista recordava que fa uns anys Schmitt havia estat un pensador de referència de l’esquerra alternativa i que continuava sent “un dels teòrics més estudiats pels buròcrates de la Xina contemporània”. Curiosament, passava per alt que també ha estat una font d’inspiració de l’establishment rus actual i de les noves dretes nacionalistes radicals europees que, fins ara, orbitaven al seu voltant. Des de l’arribada de Putin al poder, el comportament polític i els relats del Kremlin s’han arrenglerat progressivament en línies schmittianes assenyalant el camí a aquells que, des del conservadorisme nacionalista, també volien viatjar cap a destins postliberals.

Poc després de la publicació d’El concepte del polític en el moment crepuscular de la República de Weimar, Ernst Jünger va escriure a Schmitt una carta en què comparava amb ad

Jünger va comparar el llibre ‘El concepte del polític’ amb “una mina que explota en silenci”

miració el llibre amb “una mina que explota en silenci”, amb una estranya arma que feia que aquell que el llegia, “com per art de màgia”, pogués veure el col·lapse de runes i la destrucció abans que arribin a produir-se. El principal propòsit de Schmitt era provocar que els que el llegien substituïssin la manera de pensar la política característica de les democràcies liberals per una altra que, en lloc de mirar de millorarles, deixés enrere les seves regles de joc. Deixant de banda el debat sobre quina va ser la seva influència aleshores, aquesta i altres obres de Schmitt continuen oferint un marc conceptual dissenyat per a la fabricació de discursos que legitimen la construcció de formes il·liberals d’ordre polític tant a escala nacional com a escala internacional. Aquests últims anys, aquest marc conceptual ha passat a ser un indret molt concorregut. El fet que servís per justificar la conversió de la política en un camp de batalla l’ha convertit en un lloc de trobada on coincidien tant les noves dretes i certa esquerra alternativa que buscaven en la confrontació el seu modus vivendi com els partidaris de polítiques exteriors “robustes” i polaritzants orientades a la possibilitat de confrontar-se bèl·licament entre elles si es portaven a terme. Quan es llegeix sense adhesió Schmitt pensant en el món actual, torna a ser fàcil imaginar el col·lapse de runes que podria arribar a produir-se.