La Vanguardia (Català-1ª edició)
“La mare creia que només hi havia lloc pel pare a la meva vida”
Charlotte Gainsbourg dirigeix el documental ‘Jane por Charlotte’
Charlotte Gainsbourg es posa per primera vegada darrere de la càmera. I col·loca al davant la seva mare. I a ella mateixa. La protagonista de Nymphomaniac i Anticrist, la filla de dos monstres com Serge Gainsbourg i Jane Birkin, estrena divendres en cinemes i el 6 de maig a Filmin el seu documental Jane por Charlotte, un retrat íntim de la seva mare. De la seva llarga relació amb els somnífers a les seves pors, la seva força i optimisme i les seves excentricitats angleses, com pensar a dissecar el seu pare. El suïcidi de la seva filla gran, Kate, plana per un film que és, sobretot, un retrat de la relació entre una mare i una filla.
Al final del film diu que necessita creure en la humanitat com la seva mare, que confia en la vida. És mal moment?
Quan vaig escriure aquestes paraules jo travessava una depressió, vaig passar part del rodatge agafat a la mare i em va ajudar moltíssim. Vaig escriure-ho perquè em vaig sentir molt propera a ella i m’agradaria seguir-ne l’exemple. Sempre ha tingut una gran relació amb la gent, amb els drames del món, la relació amb els altres ha estat molt generosa. Jo, com que tenia complexos, no estava bé a la meva pell i trobava a faltar el pare i la meva germana, em mirava el melic. He passat molt de temps mirant-me a mi mateixa. La mare ha passat molt de temps mirant als altres. Avui passem moments desgraciats. Ella m’ha donat el seu exemple de generositat.
El documental és un cant d’amor a la mare o volia abordar temes pendents amb ella?
Jo vivia a Nova York. M’havia allunyat de la mare i la meva germana petita quan la meva altra germana va morir. Em vaig escapar. Vaig començar el documental intentant acostar-me a la mare, la trobava a faltar. Era una excusa per observar-la de prop. Hem tingut una relació distant, pudorosa, no m’he atrevit mai a mirar-la. Avui veient el resultat veig a una filla que busca la seva mare i també el retrat d’una mare. Busco el que significo per a ella. Pregunto: m’estima, tinc el mateix lloc al seu cor que les meves germanes? I a la mare el film l’ha ajudat a entendre que tenia lloc a la meva vida. Fins aquell moment pensava que jo només estimava el pare, que només hi havia lloc per a ell a la meva vida. Ara ha entès que l’estimo.
Com és la seva mare?
Màgica a l’escenari, però també volia ensenyar el seu sentit de l’humor, la seva part anglesa excèntrica, que no llença mai res. I no volia que la vampiritzés el meu pare al film. Moltes vegades ho ha fet. I volia parlar del dolor físic, de la seva malaltia, de la meva por que mori.
Ha estat difícil ser filla de dos monstres?
Sí, però vaig tenir la sort de començar en el meu ofici als 12 anys, això em va permetre tenir nom propi, no ser només la filla dels meus pares. Però viure a Nova York em va fer entendre que era algú sense ells. Allà parlava amb la gent i no em preguntaven, no sabien. Això m’ha permès tenir confiança en mi mateixa, en sis anys m’he pogut construir una mica, entendre que també tenia vida sense ells. ●