La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Ser masclista ara és antipopular, per això intenten no delatar-se”
A Victoria Pavón (Leganés, 1959) li agrada el futbol i la seva ciutat. Les dues passions la van portar a agafar les regnes fa 13 anys d’un club que en aquell moment coquetejava amb la desaparició, immers en una profunda crisi. Amb el seu marit, Felipe Moreno, van adquirir el Leganés el desembre del 2008 i el juliol del 2009 la madrilenya es va fer càrrec del club quan jugava a Segona B. Tot va canviar. El Leganés, deu anys després, amb un esperit humil i familiar va arribar a la Primera Divisió. I tot i que el 2020 va descendir a la categoria de plata, la seva presidenta no perd una il·lusió que també l’ha portada a crear la secció de futbol femení. El seu fort és trencar barreres. També com a dona.
Què implica ser una dona presidenta d’un club de futbol?
Al principi has de demostrar molt per guanyar-te l’‘ui, mira, si hi entén de futbol’. Jo em vaig fer càrrec del club juntament amb el meu marit, Felipe Moreno, i segur que més d’un va pensar: “L’ha col·locada el seu marit”.
Si vostè fos un home, creu que hauria estat més fàcil?
Al principi venien presidents i se sorprenien, no ho sabien, esperaven una altra cosa... Ara, després de 13 anys, ja no sorprèn la meva presència, s’ha normalitzat la situació i crec que en general s’està millorant moltíssim en aquest sentit. Penso que la dona té molt de futur en tots els nivells en el futbol.
Ara no hi ha masclisme?
Afortunadament anem avançant i les noves generacions tenen més normalitzada la igualtat. Ara ser masclista és antipopular i qui més qui menys intenta no delatar-se.
Per què creu que hi ha tan poques dones dirigint clubs de futbol ?
Hi influeixen diversos factors. Al futbol espanyol gairebé tots els equips són societats anònimes esportives (SAD). De dones empresàries amb èxit que puguin invertir en un club de futbol no n’hi ha tantes. La dona no ha desenvolupat tant aquestes inquietuds perquè històricament tenim més càrregues familiars que ens impedeixen de progressar tant com ells, malgrat que això de mica en mica va canviant. Les càrregues familiars també impliquen menys temps per al lleure. I això últim és sinònim de no anar tant als estadis. Ara mateix només hi ha un 15% de sòcies al Leganés.
I a vostè per què li agrada el futbol?
Jo quan era jove tènia familiars molt apassionats pel futbol. Les seves reaccions em cridaven molt l’atenció. Jo anava als estadis i mirava tot el que passava a la grada, em fascinava veure com ho vivia la gent. I després els meus fills van començar a jugar-hi i els vaig començar a portar pels estadis i camps. I allà em vaig enganxar molt. A mi m’agrada el futbol pels meus fills.
I per què el Leganés i no un altre club?
Perquè és el club de la meva ciutat i volia que la gent se’n
sentís orgullosa. A mi m’agraden el futbol i Leganés.
Com és la seva relació amb els jugadors?
És una relació molt familiar, com amb la resta del club. Aquí som tots al mateix vaixell. Als jugadors sempre els veig cada setmana quan entrenen i viatjo a tots els desplaçaments. Després dels partits també a sota, a la zona de vestidors i els espero. No entro dins, no perquè m’hagi d’espantar, sinó per decòrum.
Quin paper fa vostè negociant fitxatges?
L’àrea esportiva és la que porta el pes de les negociacions. Tot i que de vegades hi has d’intervenir perquè tens més afinitat i contacte amb els presidents.
Quina relació té, per exemple, amb els presidents del FC Barcelona i el Reial Madrid? Vaig coincidir amb Josep Maria Bartomeu quan era president del Barcelona, amb Laporta, no. Jo m’avinc amb tots els presidents. Ells són presidents de clubs i jo també, ho visc amb normalitat. Sí que és veritat que quan van saltar els equips al Camp Nou i vaig sentir l’himne del Barça se’m van ennuvolar els ulls de l’emoció i vaig haver de dissimular. Vaig pensar: “Soc aquí amb el meu club”. I al Bernabeu em va passar el mateix. Tampoc no se m’oblida el primer partit a Butarque a Primera contra l’Atlètic de Madrid. Em va emocionar veure el nostre estadi ple i percebre la il·lusió de la gent.
Quins criteris hi ha al Leganés per decidir els càrrecs?
Nosaltres no mirem quotes. Ens basem en els perfils estudiant els currículum que arriben.
El 2017 no tenien cap equip femení. Avui ja en tenen cinc.
Per a nosaltres era una assignatura pendent que no podíem demorar més. Elles tenen el mateix dret que ells a defensar els colors del Leganés, si és el que volen. Hi ha molta demanda. Tenim cinc equips compostos per més d’un centenar de jugadores repartides entre el Sènior (actualment a Preferent i lluitant per l’ascens), el Juvenil, el Cadet i dos equips infantils. És bo que elles puguin veure que hi ha equips de futbol femenins, entrenadores i presidentes.
Fins quan es planteja continuar en el càrrec?
13 anys passen factura. I penso que no ens hem de perpetuar en un càrrec durant gaires més anys... però no poso dates, ja veurem fins on podem arribar. ■
Futbol femení “Elles tenen el mateix dret que ells de defensar els colors del Leganés si ho volen”
13 anys de presidència “Quan vaig arribar a la presidència, molts homes se sorprenien”