La Vanguardia (Català-1ª edició)
El poder de la bandera groga i blava
“És més fàcil que un camell entri per l’ull d’una agulla que que un ric entri al regne de Déu”.
No sé si entrem en una nova era o, més probable, que es tracti d’un miracle passatger, però de sobte els grans capitalistes s’estan fent amics amb un vell desconegut, la moralitat. Els diners, estan descobrint, no ho són tot. Fins i tot el cobdiciós futbol s’ha unit a la tendència, i sacrifica guanys per unir-se a la batalla del bé contra el mal.
La guerra de Putin està estovant cors on no pensàvem que n’hi havia. Multinacionals insígnia com Apple, Microsoft i BP s’han retirat de Rússia com a protesta contra la carnisseria que el capo di tutti capi del Kremlin ha muntat a Ucraïna. També Disney, Toyota, Boeing, IKEA, Visa, Mastercard i American Express.
La marca més potent de totes és el futbol, el fenomen social que captiva més ànimes en més continents. Els amos del futbol a la FIFA i la UEFA han sacrificat ingressos excloent els russos de competicions internacionals i trencant contractes amb empreses russes. Els milers de milions que veuen els partits de les grans lligues europees reben un bombardeig constant de solidaritat amb Ucraïna a través dels gestos dels jugadors i els clubs, i els missatges de suport que les televisions posen, de franc, a les pantalles.
El curiós és que a Rússia continuen transmetent els partits de la lliga més militant, la Premier anglesa. Potser ha estat una distracció, per la qual algú potser acabarà en una presó siberiana, però el partit més vist al món el cap de setmana, el del Manchester City contra el Manchester United, va ser transmès per un canal rus anomenat Okko. Cada vegada que les càmeres enfocaven els fans es veien les banderes grogues i blaves d’Ucraïna, els mateixos colors de la cinta que el capità del City i home del partit, Kevin de Bruyne, portava al braç.
Aquí a Espanya, com a la resta dels països menys incivilitzats, vam veure una bandereta ucraïnesa en una cantonada de les nostres pantalles al llarg dels 90 minuts del partit. Okko va aconseguir esborrar-la però, motiu d’infart per als sequaços de Putin, hi va haver un instant en què va aparèixer a dalt a l’esquerra, a les pantalles russes també, un missatget contra la guerra amb els colors, una vegada més, de la bandera d’Ucraïna. El jugador ucraïnès del City, Oleksandr Zíntxenko, el que va desitjar a Putin una mort dolorosa a Instagram, no va jugar. Però les càmeres s’hi van centrar a la banqueta en repetides ocasions.
Té cap efecte, la propaganda anti Putin? No retirarà les seves tropes perquè el món del futbol l’odiï, però alguna cosa sí que influeix en el poble rus, l’objectiu final de totes les sancions internacionals. És una manera de travessar la cortina de ferro informativa que el tsar rus ha imposat als seus súbdits. Però també hi ha la possibilitat que existeixi una prova mesurable de la influència que té el futbol en les ments i els cors. Parlo no de Rússia sinó de la Unió dels Emirats Àrabs, els governants de la qual són els amos del Manchester City, els que paguen el sou de Zíntxenko.
La UEA va ser un de tres països dels quinze del consell de seguretat de l’ONU que el divendres 25 de febrer es va abstenir de condemnar la invasió russa, iniciada el dia anterior. El 2 de març la UEA va anar més lluny. Va castigar Ucraïna amb el canvi d’una regla migratòria. Va anunciar que a partir d’aquell dia els ciutadans ucraïnesos, un milió i mig dels quals han fugit del seu país, només podrien entrar al seu país amb un visat. Però hores després hi va haver un gir de 180 graus. La UEA vot en l’assemblea general de l’ONU a favor de condemnar la invasió i l’endemà va anunciar que els ucraïnesos tornarien a poder entrar al seu país sense visats.
Pot ser que estigui somiant, però vull pensar que el futbol va ajudar a convèncer els xeics d’abandonar el cinisme i passar-se al bàndol dels misericordiosos. El City és la marca que millor representa el seu petit país al món. Els jugadors i el cos tècnic del City es van posicionar sense ambigüitats al costat del seu company Zíntxenko. La contradicció no era sostenible. Van haver d’elegir. Potser Zíntxenko els va dir alguna cosa, o l’equip va anteposar la moralitat als diners i va amenaçar amb un motí. OK. Entesos. Potser seria esperar massa. Però és un bonic deliri.
Fins i tot el cobdiciós futbol s’ha unit a la batalla del bé contra el mal, tot i sacrificar guanys
El curiós és que a Rússia continuen transmetent els partits de la lliga més militant: la Premier