L’arma de les matèries primeres

Si la pandèmia va posar de manifest el risc de concentrar els elements clau de la nostra cadena de valor en uns pocs països, la guerra de Rússia contra Ucraïna ha anat un pas més enllà i ha evidenciat el perill de poder fer servir les matèries primeres com a arma de política exterior.

Rússia produeix un 12% de tot el petroli mundial, un 6,1% de l’alumini i, amb un 43,9%, és el principal productor de pal·ladi. Però és un 16,6% de la producció del gas mundial la que en aquests moments està pressionant més Europa. A les matèries primeres energètiques s’hi han d’afegir els aliments, ja que Rússia produeix un 11% del blat mundial. L’efecte és tan directe –la invasió amenaça el comerç de blat, blat de moro i gira-sol– com indirecte: l’increment dels preus del gas natural fa poc viable la producció de potassi i d’amoníac, essencials per produir fertilitzants. Amb aquest segon efecte, l’impacte del conflicte sobre el preu dels aliments podria persistir en el temps. A més, aviat serà el moment de preparar els camps per plantar a la primavera i la situació a Ucraïna ho pot dificultar, allargant altra vegada la durada del xoc alimentari.

El paper preponderant de Rússia en la provisió de gas natural a Europa fa que el xoc econòmic sobre l’eurozona pugui ser molt intens, especialment per a Alemanya. Les primeres estimacions parlen d’una reducció aquest any del creixement del PIB europeu respecte al nivell preconflicte d’entre 0,4 i 2 punts percentuals segons la durada i intensitat del xoc.

Què pot fer la zona euro? Per una banda ha de treballar per definir d’una vegada una política energètica comuna. En aquests moments menys de la meitat del gas rus podria ser substituït a curt termini a Europa (i això implicaria, entre altres coses, reobrir centrals de carbó o endarrerir el tancament de nuclears a Alemanya). L’eurozona ha de buscar seriosament alternatives per diversificar els proveïdors de béns estratègics. Aquí, l’entrada de gas via Espanya hauria de tenir un paper clau. També ha de continuar impulsant la transformació cap a l’energia verda, analitzant seriosament el paper de l’energia nuclear en aquest procés de transició.

Per altra banda, Europa ha de continuar reforçant la seva política fiscal i el projecte europeu. Amb la pandèmia ja es va fer evident la necessitat de recórrer a un mecanisme comú, amb el finançament dels fons Next Generation a través de deute europeu. Aquest havia de ser temporal, però el nou xoc ha confirmat que les regles fiscals de l’eurozona són poc flexibles. L’economista Olivier Blanchard ja apunta la necessitat de reconsiderar les regles fiscals europees, indicant que una mateixa regla per a un grup de països que poden ser afectats de maneres diferents pot tenir un cost important i endarrerir la recuperació en algunes circumstàncies.

Sens dubte, el xoc d’aquesta guerra tindrà unes reverberacions geopolítiques profundes i duradores per a Europa que poden canviar el mapa energètic.

L’eurozona ha de definir d’una vegada una política energètica comuna