Catalunya, quasi millor depressiva

Ala Universitat de Nova York als noranta, el professor Leonard Sussman ens feia estudiar la geopolítica de Schelling, qui va assessorar Stanley Kubrick a Doctor Strangelove, una sàtira sobre la doctrina MAD (destrucció mútua assegurada) com a equilibri del terror desitjable, ja que ningú no premeria el botó nuclear, perquè significava també el seu suïcidi.

El Nobel Schelling la criticava, perquè “en situacions de conflicte no és un avantatge ser manifestament i previsiblement racional en la presa de decisions”. I veient actuar Putin, és obvi que ell o els seus assessors l’han llegit.

També de Schelling és la salvífica idea de crear una línia calenta, el telèfon vermell, entre la Casa Blanca i el Kremlin per evitar equívocs catastròfics. Ara n’han instal·lat un altre entre Biden i Putin per Ucraïna.

Schelling la va concebre per vèncer la seva addicció al tabac. Va obrir una línia calenta per avisar el seu millor amic quan estava a punt d’encendre un cigarret en plena crisi emocional després d’abstinència racional. L’amic el feia reflexionar fins a dissuadir-lo.

Així va enunciar la seva teoria de presa de decisions, que va ajudar el Nobel Kahneman a elaborar la de “pensar de pressa; pensar a poc a poc”. En essència, afirma que l’humà sempre decideix en algun punt de l’eix paranoia-depressió. En la paranoia, tot és blanc o negre; fight or fly; covard o valent; ells o nosaltres... Prémer el botó o sucumbir.

A l’altre extrem emocional-conductual hi ha els estadistes depressius, l’exemple són els escandinaus, que assumeixen que prendre bones decisions consisteix a triar, pausadament i cerebralment, entre dolent i menys dolent. I els ha anat millor que als russos.

Altres líders arrosseguen els seus països en el vaivé espasmòdic entre la paranoia i la depressió, gaudint i patint els alts i baixos emocionals, però sense arribar a res per no voler pagar el cost del viatge de debò.

No hi ha cap crisi que no porti un aprenentatge i, repassant els confidencials aquests dies, un diria que Catalunya millora en aquest pèndol quan s’allunya de la paranoia emocional i s’acosta a la forma depressiva racional en què tants diuen que ens veuen ara. ●