La Vanguardia (Català-1ª edició)
Segueix-me a Instagram
Ala nit he llegit que han atacat la central nuclear de la ciutat d’Enerhodar. He dormit intermitentment. Hi va haver treballadors que van resultar ferits que no van poder ser evacuats durant hores i van morir dessagnats. Van disparar els bombers. Tres treballadors van morir i al matí els ferits finalment van ser evacuats. La central nuclear de Txernòbil està ocupada i els treballadors no han pogut anar a casa en deu dies. És perillós quedar-se tant de temps allà. Les notícies eren insuportables. Em vaig tornar a quedar adormida.
L’endemà al matí em vaig despertar força d’hora i de bon humor, amb la sensació que aquest dia assolellat em podia oferir alguna cosa. Volia sortir al carrer més d’hora que ahir per veure què passava a la ciutat. Poca cosa quedava de la malenconia que vaig sentir ahir. Llavors vaig descobrir la raó d’aquest canvi: ja no crec en la guerra! No pot ser, vaig pensar. No és veritat. Quin país veí bombardeja una ciutat per reduir-la a runa al segle XXI?
Els invasors no tenen un pla polític, no tenen la capacitat d’assumir el poder de manera permanent aquí. No pots ocupar aquest país. És poc realista. La guerra és un somni, la fantasia d’un dictador.
Volia veure si la botigueta de prop de casa nostra encara tenia pa. No n’he pogut aconseguir des del tercer dia de guerra. Normalment està exhaurit.
La botiga era plena. Amb una certa sorpresa vaig descobrir un grup de gent que vaig pensar que eren representants de la milícia internacional. Parlaven en anglès i necessitaven ajuda amb l’idioma. Després em vaig adonar que no eren soldats, sinó que anaven desarmats, per bé que ben protegits, escortes d’una fotògrafa de guerra que també comprava a la botiga. Vaig intentar ajudar-los a triar un detergent. El petit grup emanava entusiasme, humor i inspiració. El meu estat d’ànim es va enfosquir de sobte. Un dels escortes em va dir: “Saps amb qui ets? És una de les millors fotògrafes de guerra del món!”.
La fotògrafa va riure i es va encongir d’espatlles. “Sisplau, quina vergonya”. Després em va dir com es deia. No en recordo el nom. Em resulta difícil concentrar-me últimament. “Pots seguir-me a Instagram”. El grup es va emportar una pila de detergent, gairebé tot el que hi havia a la botiga. Els vaig dir: “Un plaer tenir-vos entre nosaltres”, i em vaig acomiadar. Però ràpidament em va envair el malestar. Em vaig adonar que no era un bon senyal que una coneguda fotògrafa de guerra instal·li aquí la paradeta amb un grup d’escortes.
En un carrer lateral vaig descobrir una fleca que abans de la guerra era força cara. Era oberta. A les prestatgeries hi havia pa blanc ben maco i també tenien cafè. Era un miracle. La meva primera tassa de cafè real d’una cafeteria. Homes i dones estaven drets bevent caputxinos i xerrant sobre si quedar-se a la ciutat o no. Un home gran que semblava un professor de geografia va dir que no se n’aniria de la ciutat fins que hagués de passar cada dia i cada nit al refugi. Els testimonis van intentar convence’l que no s’arribaria mai a aquell punt. Kíiv era una ciutat sagrada, al cap i a la fi. La ciutat no ho permetria mai!
Després vaig anar a un carrer buit a fer una foto. Quan vaig treure la càmera de la butxaca, un cotxe es va aturar al meu costat. Quatre homes armats van sortir del cotxe. Em van prendre el mòbil, em van registrar la bossa de mà i després em van preguntar que per a qui treballava. Van ser tan sols uns minuts. Després es van disculpar, tots semblaven nerviosos i cansats.
Un d’ells em va dir: “Entenc que és la teva feina, però sisplau, no facis fotos! Ja saps què fan”. Es referia als atacants. “Bombardegen els edificis residencials i tot pot ser un objectiu. Semblava inimaginable, però passa. Hi ha 840 nens ferits”.
Les meves fotografies són inofensives, vaig pensar. Vaig amb compte. A més, fotografien la nostra ciutat tota l’estona. Però sí, potser he de ser més acurada.
Vaig pensar en aquella xifra: 840 nens ferits. Hem de protegir el nostre cel! Les notícies repeteixen aquesta xifra, però és difícil entendre-la realment.
Estic segura que el món no pot continuar només mirant. Jo tampoc no puc continuar mirant. No tingueu por d’aquest criminal. Actua de manera il·lògica. Si protegiu el nostre cel, salvareu moltíssimes coses!
A casa vaig rebre el missatge d’un amic que busca un conegut, un artista que viu amb la seva dona i dos nens petits a Mariupol i a qui no han pogut localitzar en tres dies. L’últim missatge que van rebre d’ell va ser: “Si coneixes algú que treballi per a la premsa occidental, digue-li: ‘Amb prou feines tenim aigua, no tenim menjar ni medecines, i ens han tallat l’electricitat. Estan destruint la nostra ciutat. Continuen bombardejant el poble de Sartana. No sé si queda res. Hi ha tantes víctimes...’”. Sé que Mariúpol – una ciutat de parla russa al Donbass amb boniques casetes del segle XIX– és a les fosques, sense electricitat.
Vuit-cents quaranta. Això ja no és una guerra, és un assassinat en massa dels indefensos. L’exèrcit ucraïnès ens està protegint, però els tancs russos, l’artilleria i els rifles apunten gent pacífica, dones i nens, i cases! Ha arribat el moment de deixar de tenir por i tancar l’espai aeri.
A Rússia la premsa independent està tancada o censurada; el que en queda és el diari d’oposició Republic, que intenta sobreviure malgrat la censura. En un titular llegeixo: “Rússia està intentant restaurar l’imperi soviètic. Però hi ha poques possibilitats que passi”. Això és el que temen alguns opositors russos: creuen que hi ha una possibilitat, encara que sigui molt petita, que l’imperi sigui restaurat. En realitat, no hi ha cap possibilitat.
“Saps amb qui ets? És una de les millors fotògrafes de guerra del món!”