La Vanguardia (Català-1ª edició)
Putin i Xi, l’imperi del ressentiment
Poc després de veure la notícia de la invasió russa d’Ucraïna omplint la pantalla de la meva computadora, vaig rebre un e-mail que va semblar que assenyalava una altra fita en el desmantellament del vell ordre global. Tenia entrades per assistir a un concert de la Filharmònica de Viena al Carnegie Hall, i em van enviar un “anunci d’atenció al client” per informar-me que Valeri Gergiev (descrit com un “amic i destacat simpatitzant del president de Rússia, Vladímir V. Putin”) ja no dirigiria l’orquestra. Després d’això, moltes altres orquestres també van tallar relacions amb Gergiev.
Fins a la invasió russa, encara es podia creure que un desacoblament total d’Occident respecte de la Xina i Rússia era alhora improbable i imprudent. Però la remoció de Gergiev és una metàfora de la manera en què l’acabat de crear eix sino-rus està catalitzant una fractura que ara ho afectarà tot, des dels intercanvis culturals fins al comerç internacional.
Al cap i a la fi, fins abans de la invasió, molts dubtaven que la Unió Europea (en particular, Alemanya) es tragués del braç l’agulla del gas natural rus (sobretot disposant d’una vena nova amb el gasoducte Nord Stream 2). De la mateixa manera, molts es van preguntar de quina manera podrien els Estats Units tallar la seva addicció als productes xinesos de baix cost, ara que moltes de les seves fàbriques han tancat.
En els temps de pau de la globalització (quan l’home de Davos dominava el planeta amb alegres llocs comuns sobre un joc sense perdedors), semblava que les cadenes globals de subministrament prometien beneficis il·limitats per a tothom. Què hi havia de dolent a externalitzar producció a terres llunyanes que poguessin fabricar una mica més barat i portar-ho a port en menys temps? L’obertura de mercats havia de crear societats més obertes. Només calia continuar comerciant amb l’estranger, sense fer atenció al model ideològic o polític de l’altre país. Així va ser que Occident, i bona part de la resta del món, es va tornar codependent respecte de Rússia (pel gas) i la Xina (per terres rares, polisilici, medicaments i simples béns de consum).
Però ara que Putin ha envaït Ucraïna i el president xinès, Xi Jinping, es mostra revengista cap a Taiwan, ens trobem davant una fractura que afecta no només l’ordre mundial i el mercat internacional, sinó també intercanvis culturals inofensius.
Què impulsa aquest inesperat i perillós descarrilament? Per què llença Putin els veritables interessos nacionals de Rússia per la finestra, envaint el que va ser un país germà? Què pot portar Xi a tolerar el sacrifici de l’històric miracle econòmic del seu propi poble per capturar una petita illa que la Xina no governa fa més d’un segle? Per què aquests dos autoritaris moderns es lliuren a impulsos tan autodestructius, enemistant-se amb països tan importants just quan el món s’estava tornant interdependent?
En primer lloc, cal recordar que els autòcrates tenen molt més marge d’acció, perquè enfronten escassos o nuls controls i contrapesos. Com a líders suprems, poden modelar les polítiques, segons ho dictin els seus trastorns de caràcter, sense que ningú els posi peròs. Putin i Xi tenen antecedents i personalitats molt diferents, però comparteixen alguns trets clau. Tots dos són homes profundament insegurs i paranoics que han estat modelats per relats històrics de ressentiment, sobretot contra les “grans potències” d’Occident.
Aquests relats giren al voltant de tòpics leninistes basats en idees d’explotació estrangera, humiliació i victimització. Demonitzen les democràcies occidentals com a hipòcrites i opressores (com en la teoria de l’imperialisme de Lenin). I acusen Occident de tenir actituds arrogants i despreciatives.
Més que qualsevol altra cosa, Putin i Xi volen respecte. Però saben que la majoria dels líders occidentals no respecten (i probablement no respectaran mai) el seu autoritarisme, sense importar com siguin d’eficaços estenent línies ferroviàries d’alta velocitat, construint ciutats modernes o organitzant Jocs Olímpics. Aquesta síndrome de dèficit de respecte ha creat el seu imperi de ressentiment i retrets. Putin i Xi són conscients que no el superaran mai, per més que les seves polítiques en afers exteriors, tecnologia i espai promoguin el desenvolupament dels seus països, i sense importar quant gas i petroli venguin al món. I de res no serveix voler explicar-los que per obtenir respecte han de comportar-se de manera respectable, en comptes d’empresonar candidats opositors i dissidents (fins i tot premis Nobel), perseguir la gent per les seves creences religioses, pressionar altres països amb polítiques comercials punitives i llançar invasions. Després d’abraçar el dogma leninista de victimització, Putin i Xi volen alhora fer caure l’ordre occidental i ser objecte de la seva estima.
D’aquí que els animi una contradicció que no es resoldrà per més que Occident intenti donar-los garanties. Ni tan sols amb l’efecte curatiu de l’acostament sostingut de nou presidències dels Estats Units no n’hi va haver prou perquè la Xina superi la sensació de ser blanc constant de desaprovació i amenaça ideològica (en la forma d’evolució pacífica i revolucions de colors) per part de les democràcies del món. Putin i Xi no suporten haver de viure al costat de democràcies reeixides, com Ucraïna i Taiwan, integrades per pobles amb història, cultura i composició ètnica semblants.
La força magnètica del ressentiment compartit va acostar tant aquests dos exrivals que fa poc van declarar que la seva aliança “no té límits”. Tots dos insisteixen que correspon als habitants del país “decidir si el seu Estat és democràtic”. I tots dos asseguren que lideren una nova classe de democràcia, encara que Putin es cregui un tsar i la versió de governança que proposa Xi sigui una “dictadura democràtica del proletariat”.
La qüestió ara és si Rússia i la Xina podran mantenir el seu pacte oportunista després de la decisió de Putin d’anar a la guerra. Just abans de la invasió, el ministre xinès d’Afers Exteriors, Wang Yi, va assenyalar davant la Conferència de Seguretat de Munic la necessitat de protegir la “sobirania” i la “integritat territorial” de tots els països, i que “Ucraïna no és l’excepció”. I després, Xi va trucar a Putin per explicar-li que, si bé comprèn els temors de Rússia per la seva seguretat, la Xina respecta la sobirania dels estats nacionals i sosté els principis de la Carta de les Nacions Unides. Al cap i a la fi, el Partit Comunista de la Xina no vol que potències estrangeres interfereixin en els seus propis “afers interns”, i ni parlem d’envair la Xina.
Quin d’aquests imperatius serà vencedor? El més probable és que l’aversió compartida que professen la Xina i Rússia a la democràcia liberal (i als aires de superioritat dels líders democràtics) acabarà imposant-se sobre l’antiquada idea vuitcentista que la sobirania nacional és sagrada. El relat de victimització que està alimentant psicològicament el nacionalisme als dos països amb dipòsits de ressentiment és senzillament massa poderós perquè l’anul·lin les subtileses del dret internacional.
Tots dos volen alhora fer caure l’ordre occidental i ser objecte de la seva estima
© Project Syndicate, 2022. www.project-syndicate.org