Partits i polítiques d’Estat

La guerra d’Ucraïna, amb les tràgiques conseqüències de mort i destrucció en aquest país i amb unes derivades que ja afecten tots els països d’Europa en forma de crisi energètica, amb una pujada imparable dels preus del gas i del petroli, està posant a prova la capacitat de gestió d’Estat de molts governs i dels partits que els sustenten.

I Espanya no n’és una excepció. Tradicionalment s’ha dit que el PSOE i el Partit Popular són els grans partits d’Estat al nostre país. I seria bo, i fins i tot necessari, que en moments tan transcendentals com els que vivim tinguessin prou altura de mires per arribar a consensos que facilitin pactes d’Estat per afrontar aquesta crisi, acords que després fins i tot els poguessin acceptar altres partits amb sentit d’Estat, com demanava fa uns dies el lehendakari Iñigo Urkullu. També Alberto Núñez Feijóo, candidat a presidir el PP, ha dit que està disposat a arribar a pactes d’Estat amb el PSOE, per bé que caldrà veure si això es materialitza quan lideri el partit.

Aquesta entesa en qüestions clau per al país entre socialistes i populars s’hauria de produir sense apriorismes ni condicions. I de moment no sembla que aquesta sigui la posició del PP, que insisteix últimament –i ahir ho va reiterar al ple del Congrés– a exigir la sortida del Govern espanyol dels ministres d’Unides Podem per arribar a acords. Una demanda prèvia que, sens dubte, dificulta els consensos perquè introdueix una variable que condiciona d’entrada l’altra part. Sembla que la defensa a ultrança de les seves posicions, la sobreactuació partidista i els condicionants per no defraudar el que volen sentir els seus impedeix l’acostament de PSOE i PP i el diàleg sobre els problemes de fons per a Espanya en aquest moment.

I en vam tenir ahir un nou exemple en la sessió de control al Govern central al Congrés. Cuca Gamarra, que s’estrenava com a portaveu popular, va oferir el suport del PP a Pedro Sánchez en aquesta conjuntura internacional al mateix temps que l’acusava de posar la pandèmia i la guerra com a coartades per tapar els seus fracassos. Això va motivar una gran irritació al Partit Socialista i la indignada resposta del president del Govern, que va lamentar “haver afrontat una pandèmia i una guerra sense el suport del principal partit de l’oposició, com sempre”. Sánchez va culpar Putin de la inflació i Gamarra el va acusar d’utilitzar la guerra en benefici seu i li va retreure que demani una unitat per al seu pla de resposta que, segons ella, li neguen els seus propis socis. No deixen de ser fins a cert punt difícils d’entendre aquests xocs entre dos partits que tenen en el fons punts de vista molt similars sobre el paper que Espanya ha d’exercir en el concert europeu davant la guerra ucraïnesa i sobre el seu nivell d’implicació com a país membre de l’OTAN. Per això sorprèn que, en lloc de treballar per fer pinya amb consens i diàleg en els temes estratègics que afecten el país, s’imposi el curtterminisme.

Com a Estat, Espanya ha de respondre amb amplis consensos polítics davant la invasió russa d’Ucraïna i davant les mesures que cal prendre ja de manera urgent per intentar frenar l’escalada de preus de l’energia elèctrica, que amenaça de tancar milers de pimes pels costos de l’electricitat, deixar a l’atur centenars de milers de treballadors i augmentar encara més una inflació ja desbocada. Tots ells són temes prou importants perquè els dos principals partits espanyols aparquin les diferències, actuïn amb responsabilitat, dialoguin i arribin a pactes d’Estat sense condicions prèvies i tenint com a horitzó el bé del país. Són moments massa complexos perquè prioritzin els interessos partidistes. ●

PSOE i PP haurien d’arribar a consensos en temes com la guerra i la crisi energètica