Xaleu amb el retrofutur

Heu entrat en una gran sala de realitat virtual immersiva però no ho sabeu. Les teories benintencionades sobre un nou món postpandèmic han caducat abans que puguem estripar el precinte. En els titulars d’aquests dies, apareix el sintagma por nuclear i un viatja amb el tren de la bruixa de Putin, fins a aquelles tardes de dissabte infantils en què les pel·lícules de guerra es barrejaven amb documentals que advertien dels perills de la bomba atòmica. Les fotos amb el fong mortífer formen part de les parets de la nostra nostàlgia en formol, com les imatges de la Pippi Langstrump. Rescato de la casa del meu pare un atles del Círculo de Lectores del 1970. El subtítol em fascina: La faz de nuestro mundo en mapas, textos, cifras e imágenes. Al capítol titulat “URSS, parte europea”, un peu de foto ho diu tot: “Este monumento en Kíev recuerda al hetmán de los cosacos Bogdan Chmelnickij, que unió Ucrania a Rusia”.

Les previsions saberudes sobre un nou avenir, marcat pel trauma provocat pel coronavirus, se n’han anat en orris. La guerra ha esborrat de cop aquell món de coloraines que, a imitació de les aventures de Jules Verne, obligava a repensar-nos com una humanitat disposada a fer propòsit d’esmena. Hem pecat contra la natura i aquesta ens ha castigat fora mida: adoptem noves actituds i rutines, siguem d’una altra manera, abracem un nou ordre… I, aleshores, va arribar l’autòcrata amb la seva vella panòplia, les seves bombes i les seves mentides.

El present calca el passat més negre i, alhora, imita ficcions de saldo. El retrofutur és ara i aquí. Anàvem dopats amb el calamar coreà i ens hem despertat amb la boca seca. La quitxalla, al pati de l’escola, ja no emula les execucions de l’esmentada sèrie, imitarà l’èpica d’“hazañas bélicas”. Després de l’èpica civil del personal sanitari salvant vides, arriba l’èpica armada dels que es defensen d’un imperi invasor. Hem tret la pols al noble terme “resistència” mentre passen coses ben rares: tornen els prosoviètics com el membre fantasma d’un cos amputat, ideologia gomosa per donar consistència al que Bernard Crick va definir com a “política estudiantil”.

Els fills adolescents d’alguns dels meus amics s’informen de la guerra mitjançant TikTok, els mitjans convencionals no compten per a ells. No es tracta de rebuig de la premsa dels pares, és un canvi cultural profund, nascut de la confusió que hem creat els adults entre informació, comunicació i entreteniment. Aquesta és la primera guerra a TikTok i creix la primera generació que no troba a faltar un fil per als esdeveniments. Retrofutur: el relat és sobrer. Però no siguem tan apocalíptics: els analistes d’intel·ligència militar utilitzen TikTok per desxifrar com es mou l’exèrcit enemic. Fa alguns mesos, aquesta xarxa social va permetre que els més llestos vaticinessin que l’exèrcit rus estava preparant-se per a la invasió d’Ucraïna.

Rellegeixo Anna Politkóvskaia, el seu llibre La Rusia de Putin, publicat l’any 2004: “El seu gènere [el de Putin] és el monòleg de tall militar, que pressuposa que els subordinats mantinguin la boca tancada. El cap es limita als monòlegs i entre els deures dels comandaments inferiors hi ha el de donar la seva aprovació al que escolten”. La periodista va ser assassinada l’octubre del 2006.

El monologuista de Moscou ens porta de la mà fins al lloc on el que és urgent s’empassa el que és important. Avui, el segle XXI s’assembla tremendament a aquells mons antics i foscos en què l’absurd cavalcava sobre la desesperança. ●

El present calca el passat més negre i, alhora, imita ficcions de saldo