Que ve el llop!

Es un llop, però no és ferotge. És immens, però no atemoreix. És reivindicatiu, però sense la necessitat d’ensenyar les dents a cap àvia per imposar el seu format. És un concurs amb aires de reality, però està fet amb tant d’afecte que s’identifica més amb la divulgació cultural que no pas amb les dimensions paral·leles de les experiències individualistes d’alguns espais de la televisió actual.

El programa El llop, de TV3, que es va acabar ahir, ha estat una de les sorpreses agradables d’aquest 2022, una alenada d’aire fresc en el format del talent show, aquesta vegada lligat al sector teatral i a la dignificació de l’univers més amateur, amb regles del format que es dinamiten gràcies al tacte i la delicadesa amb què l’equip s’acosta a una producció liderada per un Àngel Llàcer en el paper de director i coach que, com és habitual en ell, sap trobar l’equilibri just entre l’exigència i l’empatia amb els concursants.

La veritat és que en moments de dubte professional tots voldríem tenir un Llàcer al nostre costat que, amb el seu carismàtic histrionisme, ens posés les piles i alimentés la nostra autoestima sense necessitat d’acudir a la compassió. L’actor i director teatral és el millor aliat que han pogut tenir els concursants en el repte de representar l’obra Terra baixa, d’Àngel Guimerà, per part d’uns actors amateurs que han acabat l’experiència convertits en actors de debò.

Gràcies a El llop hem descobert i hem viscut en primer persona el treball minuciós que implica una producció teatral i n’hem valorat cada una de les diferents fases. Quanta feina invisible! També hem empatitzat amb la muntanya russa per on passen els actors des del càsting fins a l’esperat moment de l’estrena: nervis, frustracions, il·lusions, inseguretats, alegries, eufòries i fins i tot els seus propis sabotatges.

El programa és una oda a la importància de treballar en equip, de cuidar tots i cada un dels detalls, a valorar l’enorme feina que fan persones amateurs que dediquen com poden una part del temps lliure a abocar les seves il·lusions sense esperar res a canvi, a les companyies que tot i no ser professionals lluiten en l’oblit perquè la seva tasca arribi com més lluny millor. És un poema audiovisual d’amor incondicional al teatre, amb la dignificació d’un sector que amb la pandèmia ho ha passat molt malament. És un teló que no hauríem d’abaixar mai més per molts llops que intentin atemorir-nos. ●