Capità mític del CE Europa

El Club Esportiu Europa plora aquests dies la mort d’un dels seus exjugadors més emblemàtics i estimats dels anys vuitanta i noranta. En Carles va defensar l’escapulari blau durant 10 temporades bo i sumant 378 partits oficials, desenes d’amics i un munt de vivències. En Jordi Solsona el va anar a fitxar personalment a Sant Boi de Llobregat la temporada 1982-1983 i la campanya següent ja va ser nomenat capità d’una plantilla curulla de joves futbolistes. Després de tres anys a Gràcia, va traslladar-se a València per fer-hi el servei militar. Va aprofitar l’estada al País Valencià per jugar amb el Catarroja, on va coincidir amb l’exentrenador europeista Juan Navarro. De tornada al Principat, va acceptar una bona oferta econòmica de l’Igualada fins que a la campanya 1988-1989 va abandonar l’Anoia per reincorporar-se a l’Europa amb el tècnic Carles Anglès.

Va ser durant aquesta segona etapa al club, de més de set anys i dos ascensos, quan va gestar-se el mite europeista. Dins del terreny de joc, tant a la línia medul·lar com a la rereguarda, en Carles va conjuminar la seva qualitat tècnica amb la condició física per esdevenir un futbolista solvent i contundent. I al vestidor, va acomplir el deure d’un bon capità liderant la plantilla, ajudant els companys i, sobretot, humanitzant el grup.

El factor humà va esdevenir clau la temporada de l’ascens a la Segona Divisió B. Una plantilla de bons jugadors, entrenats per l’exporter històric de l’Europa, Pep Rovira, i capitanejada pel tàndem perfecte Ventura-Capella va aconseguir pujar de categoria malgrat que el club no disposava de camp propi a causa de l’enderroc del vell Sardenya.

Malauradament, l’estada a la divisió de bronze del futbol espanyol va ser molt curta, només va durar una campanya. Això no obstant, va permetre al Carles i els seus companys jugar en estadis com el Martínez Valero d’Elx, la Condomina de Múrcia i el Nou Estadi del Llevant, davant de milers d’espectadors. Un somni impensable per al Carles, que s’havia fet un tip de trepitjar camps de terra d’ençà que va deixar el seu primer club, el Berga.

Al començament de la temporada 1995-1996, després d’adonar-se que el tècnic Pep Moratalla havia apostat per un relleu generacional, va penjar les botes i va posar punt final a la seva carrera futbolística. Tant ell com en Ventura van rebre un homenatge de l’Europa, un any més tard.

Tot i que en Carles repetia aquests mesos que ha tingut un vida plena és evident que la mort li ha arribat massa d’hora. Durant gairebé tres anys ha lluitat amb optimisme, valentia i molta disciplina contra un càncer molt agressiu. Una filosofia de vida que ha fet possible que en aquesta cursa per la vida gaudís de tots els moments del dia amb la plenitud absoluta. Passejar pels voltants de Molins de Rei amb la seva dona, Ascensió Paz, escaparse a Sant Llorenç de Morunys, pedalejar per Collserola, mirar un partit de futbol del seu fill, conversar amb la seva filla Elena i abraçar el seu net Carles. Preocupar-se per la marxa de l’Europa a la 2aRFEF o del Brentford a la Premier. Atendre les trucades i els missatges dels amics. En Carles ha estès la seva mà a tothom i per això ara el trobarem a faltar tant. Per a ell, la darrera ovació dels centenars de persones que diumenge li vàrem dir adéu.

Capella va ser un dels jugadors més populars d’aquest club barceloní a la dècada dels vuitanta i noranta

LV