Pau Riba, Víctor Nubla i els nens

Acomençaments dels anys noranta, Vicenç Altaió, des del centre KRTU, va engegar un seguit d’exposicions d’arqueologia contemporània. Es tractava de posar en evidència el fil vermell que connectava la contracultura dels anys seixanta amb la creació d’aquell moment. La postmodernitat i, sobretot, els Jocs Olímpics havien representat una sacsejada tan grossa que amb prou feines hi havia consciència d’aquest lligam. Amb Glòria Picazo vam fer una primera exposició sobre les Literatures submergides en què explicàvem que la literatura més interessant era a les revistes i els fanzines, fora del circuit editorial, en contacte amb artistes i creadors d’altres disciplines. Ara, quan veus les posturetes dels escriptors i la pressa que tenen les editorials i llibreries alternatives a muntar premis, penses: mira que érem innocents. La segona va ser Alter músiques natives. Els comissaris havien de ser Pau Riba, que representava la contracultura, i Víctor Nubla, la música d’avantguarda que havia sortit del món postindustrial. A mi m’hi van posar de xèrif. L’Altaió trobava que tenia capacitat de síntesi i que seria capaç d’apuntalar el discurs d’aquests dos tabalots genials.

Ja ens coneixíem d’abans i ens vam entendre molt bé. En Nubla vivia a Roger de Flor a prop de Sant Antoni Maria Claret, en una casa molt desgavellada que tenia un jardinet humit, amb un gran llimoner. A un costat i a l’altre hi havia dos bars de barri molt característics: el Ros i el Casajuana. Entre el jardí i els dos bars vam passar centenars d’hores parlant de música, de literatura i de moviments alternatius. A partir d’un determinat moment, s’hi va afegir la cantant Mariona Segarra. En Pau, que estava una mica perdut, va reconnectar. En Víctor l’animava a relacionar-se amb els joves músics experimentals. El clímax de tot plegat va ser la inauguració al CCCB, quan Eliseu Huertas (el Dràcula de la pel·lícula d’Albert Serra) va entrar a la sala dalt d’una Harley Davidson, fotent un soroll de collons.

Pràcticament passàvem la setmana junts. Un dia, la Cris es va fer el predictor i va resultar que estava embarassada. A la tarda em vaig trobar, com sempre, amb els meus amics i vigilats. En Pau encara no havia arribat. “Víctor, m’he enterat que seré pare”. En Víctor em va mirar com si arribés de Mart: “Hòstia i com te n’has enterat?”. Vivia d’una manera tan provisional que ni li passava pel cap que poguessis fer una criatura. En canvi, en Pau, que era molt criaturero, va estar encantat amb la notícia. De seguida es va oferir a la Cris: “Jo, si vols, faig de llevadora”. Havia tingut el primer fill a Formentera sota un arbre. Quan va néixer el meu fill Pau (que es diu Pau pel meu besavi Pau Robert i per Pau Riba), passava per casa amb qualsevol excusa per veure el nen. Trucava a la porta. “És en Pau, que ve a sopar”. Estimats amics.

“Jo, si vols, faig de llevadora”: havia tingut el primer fill a Formentera, sota un arbre