La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Rates! Rates! Rates!”, o quan el hacker és l’artista
El CaixaForum analitza el pirateig com a acte poètic i polític
El primer hacker de la història va ser un mag del music hall londinenc anomenat John Nevil Maskelyne. El juny del 1903, l’enginyer Guglielmo Marconi es disposava a demostrar davant el públic de la Royal Institution de Londres que a través d’una xarxa sense fil podia fer arribar un missatge des de cinc-cents quilòmetres de distància mitjançant codi morse. I, el més important, que podia fer-ho de manera totalment segura. Però res no va sortir segons el que estava previst. Maskelyne va interceptar el senyal i es va colar a la xarxa per enviar un desconcertant missatge que evidenciava les falles del sistema: “Rates!, Rates!, ¡Rates!”.... seguit d’alguns insults.
La comissària Bárbara Cueto manlleva aquest missatge, pel qual el mag va ser acusat de “vandalisme científic”, per donar títol a una exposició que explora com els artistes fan servir el pirateig per intervenir en la nostra percepció de la realitat a través de la imaginació, oferint relats alternatius, dissidents i gairebé sempre poètics. Rates! Rates! Rates! La gramàtica poètica del hack (al CaixaForum Barcelona, fins al 19 de juny) s’obre amb A Gestural History of the Young Worker, una impactant instal·lació de Werker Collective en què, banyades en la llum vermella d’un club de cruising gai, intercala fotografies de treballadors de l’antiga URSS, forts i atlètics, amb altres de cossos no normatius, obligant-nos a revisar els arquetips del treball i del desig.
El Grup de Treball, un conjunt d’artistes, escriptors, cineastes i crítics entre els quals figuraven Muntadas, Antoni Mercader, Imma Julián, Angels Ribé, Pere Portabella o Carles Santos, es va introduir els mesos de juny i juliol del 1973 a les pàgines dels anuncis classificats de La Vanguardia (“Desitjaria conèixer persones interessades en aquest anunci que apareix avui en aquest diari. Escriviu a Carles Santos” o “Per temporal absència del país, necessito informació sobre la realitat del mateix”). I Gordon MattaClark va interceptar directament en l’arquitectura tallant edificis com a Cronical Intersect, amb què criticava la gentrificació urbana d’alguns barris de París just quan es disposava a construir el Centre Pompidou.
Öyvind Fahlström hackeja l’espai públic a Mao-Hope March, una manifestació a la Cinquena Avinguda de Nova York, on els manifestants porten pancartes amb fotos del còmic Bob Hope, excepte un que exhibeix la de Mao (la política perillosament barrejada amb la indústria de l’entreteniment). Eve Sussman deixa en mans de l’algoritme la capacitat d’interferir en el relat narratiu d’una pel·lícula i el col·lectiu de Hong Kong Zheng Mahler crea un holograma que personifica la distopia del progrés econòmic a la Xina. La mostra també disposa d’obres d’Elena Asins i Martha Rosler, a més d’una instal·lació d’Antoni Muntadas sobre el paper hegemònic dels mitjans de comunicació en la manera que tenim de veure la realitat. ●
Els artistes intervenen en la nostra percepció de la realitat oferint noves maneres d’accedir-hi