“Amb la segona bomba, em vaig despertar”

Marc Gual Futbolista del Dnipró ucraïnès

Aquest cap de setmana, Jordi Évole escrivia a La Vanguardia: “Els carrers bombardejats de Kíiv se semblaven massa als nostres (...). Els dissabtes al matí hi havia lligues escolars de futbol, de bàsquet, d’handbol. I a la tarda a l’aparcament d’un centre comercial deixaves el cotxe perquè el rentessin i feies la compra de la setmana”.

(...)

Marc Gual (25 anys, Badalona) no vivia a Kíiv, però vivia a Dnipró, i és gairebé el mateix: 500 quilòmetres separen les dues ciutats, totes dues en territori ucraïnès, i per això em permeto remasteritzar Jordi Évole:

“Els carrers bombardejats de Kíiv s’assemblaven massa als de Dnipró”.

–I fins fa vuit dies, tot estava tranquil –m’explica Marc Gual, futbolista professional, alt, amb pinta de killer de l’àrea, que m’atén a la cafeteria del gimnàs Arsenal, a Barcelona, en una trobada que ha preparat el seu agent, Xavi Giménez.

(“Això no ha estat fàcil, no sap el que he patit amb aquesta història. He sentit remordiments: jo havia obert les negociacions perquè Marc Gual anés a jugar a Dnipró. Imagini’s si li passa cap terrible”, em diu Giménez, que fa dies que parla amb Andrei Russo, director general del club ucraïnès, per veure com van les coses per la ciutat i per veure què en serà del club i del seu projecte).

Marc Gual mira el representant i fa que sí amb el cap: fa vuit dies, abandonava la ciutat a la carrera mentre els míssils explotaven al voltant seu.

–Aquí, a Barcelona, m’estimo més no veure gaire les notícies perquè em porten mals records. Cada vegada que es veu una imatge, hi torno. I això que amb prou feines he viscut a Dnipró. Hi havia arribat el 10 de gener, i amb la pretemporada a Turquia, calculo que només hi hauré estat deu o dotze dies a Ucraïna.

I què el portava a Ucraïna?

De petitó m’havia format al Barça. I com a professional havia passat per l’Espanyol B, el Sevilla Atlètic, el Saragossa, el Girona, el Castella i l’Alcorcón.

Un Globetrotter...

Ucraïna havia de ser la meva primera experiència internacional. Ja ho veu: he tingut temps d’aprendre quatre paraules...

Eren conscients de les circumstàncies, de l’escalada bèl·lica, del desplegament de l’exèrcit rus?

Al club, en parlàvem. El president és militar. L’entrenador i el director general ens deien que estiguéssim tranquils. Pensi que poc abans del bombardeig estàvem concentrats a Turquia, i dimecres de la setmana passada havíem tornat a Ucraïna, perquè dissabte es reiniciava la Lliga. Anàvem a enfrontar-nos al Desná. Era el meu debut amb l’equip, esperava ser titular perquè Artem Dobik, l’altre davanter, està lesionat.

És a dir, que no podien imaginar-se res.

Aquell dimecres, després de tornar de Turquia, ens n’havíem anat a sopar i fins i tot a comprar perquè teníem la nevera buida.

I què deia la gent?

Molts deien que no passava res, que estiguéssim tranquils. Pensaven que la premsa, amb les seves advertències, exagerava i intoxicava.

Així que se’n va anar a dormir.

Dnipró és a 200 quilòmetres de Donetsk. Té dues bases militars i una altra d’aèria...

I?

A dos quarts de sis de la matinada plovia la primera bomba. Em va agafar mig adormit, així que me’n vaig assabentar a mitges. La segona, cinc segons més tard, va ser el meu despertador.

Què va fer?

Alguns jugadors, la majoria estrangers, els que no tenim família allà, vivim al mateix edifici. Vaig sortir a la finestra i vaig veure el foc. Ens vam trucar i vam sortir corrents.

Cap a on?

Vam pujar a dos cotxes i ens en vam anar al búnquer de la ciutat esportiva del Dnipró. És a un quart d’hora de casa nostra. Abans d’entrar al búnquer, queia la tercera bomba.

Un club amb un búnquer?

És un soterrani sota l’edifici principal. Érem uns seixanta, i hi havia un munt de futbolistes molt petitons, com els de la Masia del Barça: juguen al cadet, o a l’infantil.

Tot en ordre “Dimecres, en tornar de Turquia, havíem anat a sopar i comprar: la nevera era buida”

L’amagatall “Ens vam refugiar al búnquer del club; hi havia nens com els de la Masia i ploraven”

Alguns ploraven. Allà no hi havia gairebé res, quatre mantes. Un quart d’hora després, vam sortir.

I on van anar?

Els futbolistes estrangers vam agafar aigua i menjar de la ciutat esportiva, vam pujar a tres cotxes i ens en vam anar a l’hotel del president, un lloc més segur, sense cap instal·lació militar pròxima. És a uns 100 km de Dnipró. Vam passar-hi la tarda i part de la nit. Després vam posar benzina, després de tres hores de cua a la gasolinera, i vam comprar galetes i patates, i cap a la frontera.

Cap a Polònia?

Vam començar anant cap a Polònia, però vam canviar de rumb a mig camí perquè aquell recorregut era impossible. Ens en vam anar cap a Romania.

I què portava vostè?

El xandall, les sabatilles i una jaqueta. Sort que em vaig recordar del passaport. Les meves coses s’han quedat al pis. Les dono per perdudes: aquell és l’edifici més alt de Dnipró. Si plouen més míssils a la ciutat, el volaran.

I el viatge?

Les carreteres del país són dolentes i lentes. I no volíem gastar gaire gasolina. I el trànsit... Vèiem combois militars, controls, tancs... Vam avançar dos quilòmetres en quatre hores. Anàvem parlant amb la família: ‘Estem bé’, i tot això. I després passàvem al mode avió per estalviar bateria. Els últims vuit quilòmetres fins a la frontera els vam fer a peu: la fila era infinita.

I els cotxes?

Els vam deixar en un descampat. Molta gent ho feia. Els cotxes són del club. Vam enviar les seves ubicacions, saben que són allà. I vam passar la nit al ras, a 2ºC.

...?

La frontera és un caos. De tant en tant deixaven passar dones i nens. Vam trigar sis hores a aconseguir que ens fessin cas.

Hi va haver mordida?

Vostè què creu? Entre tots vam posar diners. Calculo que vam donar prop de 500 euros a l’agent de duanes ucraïnès. Llavors ens va obrir el pas.

I després?

Valentin Cojocaru, jugador romanès, va parlar amb la seva federació. Izan Martín, l’ajudant de l’entrenador, i jo , parlàvem amb l’espanyola. No ho agrairé mai prou. Ens van posar un minibus i vam sortir cap a l’aeroport d’Iasi, a dues hores. Vaig arribar a Barcelona via Viena i Frankfurt. Al Prat m’esperaven els meus pares, la meva germana, tres amics i en Xavi (Xavi Giménez respira alleujat). ●

La fugida “Vam començar anant cap a Polònia, però el trajecte era impossible i vam girar a Romania”

La ‘mordida’ “Vam donar prop de 500 euros a l’agent de duanes ucraïnès, així ens va obrir el pas”