Som més pobres

Cada dia que passa som més pobres. Les dues primeres setmanes de guerra ja s’han fet notar a les nostres butxaques, però anirà a pitjor. Aquesta és la raó per la qual el president del Govern central, Pedro Sánchez, ha demanat als agents socials un pacte de rendes per repartir els costos de la crisi.

És a dir, els treballadors haurien d’acceptar que els seus salaris no pugessin el mateix que la inflació, o dit d’una altra manera, perdre poder de compra. A canvi, els empresaris s’haurien de comprometre a no traslladar als preus l’augment dels costos de producció derivat de l’escalada de les matèries primeres. És a dir, sacrificar una part dels seus beneficis i assumir el que els correspon de les pèrdues que està provocant la guerra en lloc de traslladar-ho als preus i que ho paguin els consumidors.

Es tracta d’evitar que la inflació s’enquisti creant la tan temuda espiral preusalari. Tot i això, és més senzill dir-ho que fer-ho. Els sindicats han acceptat reduir els seus salaris substancialment.

Un sacrifici molt fort, sobretot per a les famílies que ja tenen problemes per arribar a final de mes. Per això exigeixen clàusules de revisió salarial de manera que les pèrdues d’ara es puguin recuperar amb efecte retroactiu en el termini de tres anys. Coça cap endavant.

En realitat, es tracta de traslladar les tensions inflacionistes al futur, quan previsiblement els preus de l’energia i de les matèries primeres hagin tornat al seu curs.

Hi ha altres alternatives més intel·ligents, com les que adopten els països nòrdics, on una part de la pujada salarial es dona als treballadors en mà i la resta es posa en un fons de pensions que els garanteixi una millora de la seva taxa de reposició el dia que es jubilin. I tot això sota els estímuls fiscals que rebrien les empreses i els treballadors per fomentar l’estalvi a llarg termini. De moment, res d’això no està disponible.

Per tant, el més probable és que al final siguin els treballadors, estalviadors, i els consumidors qui paguin els plats trencats. De fet, la inflació a qui més mal fa és a les rendes més baixes perquè són qui menys instruments tenen per defensar-se.

A més, no es pot oblidar que des de fa deu anys els salaris estan pràcticament congelats, sense que el Govern central hagi deflactat les tarifes de l’IRPF ni de la imposició indirecta, cosa que ha apujat els impostos. Els empresaris, lògicament, es neguen que els pugin la tributació per societats, ja que danyarien la inversió i la creació d’ocupació.

Davant aquest panorama, la vicepresidenta i ministra d’Economia, Nadia

Calviño, està preparant un pla de xoc que preveuria, entre altres mesures, una reforma a l’hora de fixar els preus de l’electricitat o un nou tipus d’ERTO. Com deia Rodríguez Zapatero en la intimitat, els plans de xoc són com els molins de vent, un ha de moure’s per fer creure que estem fent alguna cosa.

Els treballadors estalviadors i els consumidors pagaran els plats trencats