La Vanguardia (Català-1ª edició)
Miki Esparbé des de la trinxera
Estrena ‘Malnazidos’, un assaig zombi del III Reich en la Guerra Civil
Molts anys després, davant l’escamot d’execució, el capità Jan Lozano devia recordar aquella tarda remota en què el seu oncle el va salvar de la mort per encomanar-li una missió suïcida. La primera oració de l’obra cabdal de Gabriel García Márquez –degudament adaptada– és una temptació massa poderosa per sostreure-s’hi. Però així comença Malnazidos, una pel·lícula d’aventures ambientada en la Guerra Civil en què Miki Esparbé, oficial franquista, unirà el seu enginy i els seus recursos als d’una partida de milicians republicans per enfrontar-se junts a un perill més gran: com els núvols d’aquella cobla, els morts s’aixequen.
Basada en la novel·la Noche de Difuntos del 38, de Manuel Martín Ferreras, l’acció ens porta a un destacament del III Reich per utilitzar zombis com a arma definitiva. El film, que firmen Javier Ruiz Caldera i Alberto de Toro en la seva primera incursió com a codirectors, ens trasllada a l’Espanya dels dos bàndols en armes com a context per a una pel·lícula d’aventures que absorbeix els gèneres fantàstic, històric, dramàtic i, fins i tot, romàntic entorn d’un guió amb el sarcasme dels que no saben si veuran la pròxima alba.
Miki Esparbé (Manresa, Barcelona, 1983) és llicenciat en Humanitats abans que actor –entès l’adverbi en sentit merament temporal–, de manera que ha gaudit doblement d’un treball que arriba als cinemes l’11 de març. Els seus pares, que de professió eren mestra de primària i pintor artístic, van insistir que estudiés una cosa convencional quan els va exposar el seu projecte de vida. Els va fer cas, però es va sortir amb la seva: “Quan acabes d’estudiar interpretació, costa molt fer el pas i dir ‘Soc actor’. N’he parlat amb els companys. Per a mi hi va haver un punt d’inflexió, el primer mes que vaig poder pagar el lloguer sense haver de recórrer a servir copes. Vaig saber que em podia dedicar a això i sobreviure. Llavors sí que vaig pensar que era actor”.
A Malnazidos Esparbé reuneix el sarcasme de l’heroi ferit, el que no acaba de celebrar els triomfs perquè coneix massa bé el vinagre de la derrota: “En Javier i l’Alberto tenen milers de referències al cap perquè saben moltíssim de cinema, i parlem molt de l’humor a la pel·lícula a través del sarcasme, la ironia i les pulles a què persones cremades per la guerra recorren per poder tirar endavant. I parlem dels papers de Kurt Russell a Rescate en Nueva York, de Harrison Ford com a Indiana Jones i de Bruce Willis a La jungla de cristal”.
La pel·lícula també ens mostra com el sentit comú i l’empatia són el millor antídot contra el fanatisme. En Miki en sap, d’això: “Sempre intento ser molt raonable i plantejar-me totes les possibilitats en qualsevol àmbit de la vida. Soc bastant metòdic pel que fa a dinàmiques de treball,
Va saber que era actor el primer mes que va poder pagar el lloguer sense haver de recórrer a servir copes
però això no afecta la meva manera de pensar o d’entendre la vida. No m’obceco ni em tanco en banda”.
Miki Esparbé mastega cada frase, se’l nota contingut. Desconfia. El seu perfil de Twitter ho explica: des de cert angle, el príncep Guillem sembla que ensenyi el dit mentre saluda. Camina amb tacte. “Es busca el clickbait permanentment, i en la nostra professió ens obliguem a agafar els cavalls a l’hora de contestar. Entenc les lleis del mercat, però és una pena, perquè ens encanta deixar-nos anar en una entrevista. Mira el cas de Luis Tosar amb l’entrevista per Maixabel... Va ser molt injust. Si pretenguéssim donar titulars grossos, els donaríem, però només volem promocionar la nostra feina, no anar-hi en contra”, es lamenta.
Esparbé es va trencar l’esquena per encarnar el despietat proxeneta Aníbal Ledesma a la sèrie El inocente, i el sorprenent resultat, amb els molt competents treballs a Los espabilados o Historias para no dormir, demostren que el seu talent elimina el clixé de resolutiu actor de comèdies.
Ben plantat, i amb un excel·lent 1,86 d’estatura, tampoc no encaixa en l’estereotip de galant de cap de setmana, ni tan sols amb la seva professió com a imant per a la conquesta: “La veritat és que soc molt tímid; no crec que es lligui més, almenys en el meu cas. Crec que lligo igual i em defenso el normal, no et pensis. Potser d’altres en treuen més partit, però no se m’acudiria mai dir ‘soc actor’. És que em moro de la vergonya! (riu)”. ●