La Vanguardia (Català-1ª edició)
Una forma de vida que ho engoleix tot
Avui estic tenint bastants problemes per concentrar-me i formar-me una visió global del que està passant. La guerra continua, i jo estic en algun punt enmig dels esdeveniments que s’estan desenvolupant caòticament al meu voltant. Els temps de pau semblen inabastablement llunyans. Noves lleis i una nova realitat es despleguen davant meu.
Rebo una factura de la llum del meu apartament de Kíiv. Arriba acompanyada d’un missatge de Telegram que sembla una disculpa: “T’escrivim amb una petició: si en aquestes circumstàncies la situació financera t’ho permet, sisplau, paga les factures. Molts treballadors de les empreses de serveis públics s’han unit a l’exèrcit ucraïnès, i ara mateix estan lluitant per la nostra llibertat. Tot i això, és important continuar pagant les factures”.
El mateix missatge es va publicar al web dels Serveis Públics. Vaig recordar les cares dels treballadors d’aquestes companyies, aquelles cares tan incompatibles amb la guerra. Miri on miri, a tot arreu, veig guerra. S’ha convertit en una forma de vida total i integral que ho engoleix tot.
Durant el dia vaig quedar amb un vell amic, un historiador i sociòleg que viu a l’altra punta de la ciutat. Al matí, d’hora, va anar al centre de la ciutat per ajudar a evacuar la mare d’un amic.
La mare s’esperava a l’estació amb quatre bosses petites i una maleta malgrat que el meu amic li havia demanat que només portés una cosa. Li vaig sentir la veu per telèfon, plorant mentre descrivia les dificultats que tenia per pujar al tren, ple de gom a gom, i després plorant una altra vegada mentre explicava que havia aconseguit ficar-se en un vagó i que havia trobat un lloc lliure.
El meu amic no aconsegueix trobar la pau. Ahir va ajudar el seu oncle a sortir d’una ciutat parcialment cremada a prop de Kíiv i ara busca els números de telèfon dels que encara hi són. En aquest poble pintoresc, que es diu Horenka, la farmàcia va ser bombardejada i destruïda el 28 de febrer. Després, a començaments de març, Horenka va tornar a ser constantment bombardejada amb míssils Grad.
A la majoria de les cases només hi queden les parets de càrrega. Havia estat diverses vegades en aquest poble abans de tot això, però ara soc incapaç de reconèixer res a les fotos de les runes.
A l’oblast de Zaporíjia dos carters van morir d’un tret al camió de repartiment mentre portaven les pensions als avis que no poden sortir a recollir els diners tots sols. Tinc una imatge molt clara al cap d’aquest tipus de camió ucraïnès: quan era jove vaig veure diverses vegades els carters lliurar la pensió a la meva àvia. Estava feble i no podia sortir de l’apartament, però se sentia molt orgullosa quan li lliuraven personalment la
“Si en aquests temps la situació financera t’ho permet, sisplau, paga les factures”
petita pensió, que es va anar devaluant ràpidament a causa de la inflació. Era gairebé amiga d’una empleada de correus. Sempre treia una estona per a una petita xerrada educada, i, segons recordo, totes dues semblaven felices de fer el que feien. Dues dones que es feien el regal de la seva presència i el seu suport mutus.
L’entrega de la pensió era un símbol d’atenció, de cura; era un gest humà més que una simple ajuda social d’un estat corrupte. Em puc imaginar un camió de correus, però visualitzar com poden disparar aquest camió supera els límits de la meva imaginació.
Desitjo que cada persona que lliura una cosa, que es preocupa per algú, assoleixi el seu destí sana i estàlvia. Això és el que espero per a aquest 8 de març. Recordaré els que, malgrat el perill que suposa per a les seves vides, es continuen cuidant de la gent d’aquest país i intenten arribar a algú per continuar ajudant.