La Vanguardia (Català-1ª edició)
Claus per a una guerra
Crec que la paraula que defineix la setmana política és por. Por de no saber com s’acaba la invasió russa d’Ucraïna. Por de la invasió mateixa, perquè cada dia és més cruel i cada hora hi ha un crim de guerra. Por de les repercussions en la vida de la gent perquè es tem que el gas i els carburants provoquin una altra recessió i massa veus parlen d’economia de guerra. Por que Rússia i la Xina, sobretot la Xina, aprofitin la crisi per mirar de repartir-se el món. I una por, espero que irracional, que un error provoqui una conflagració mundial, que seria d’extermini. És el moment d’invocar el discurs de Roosevelt que prevenia contra la por de la por mateixa.
A Espanya els efectes de la guerra encara són econòmics, però ja apunten a la política. Són econòmics, pel que hem dit i perquè estem en un nivell d’inflació que no s’havia vist en decennis i les previsions dels experts són que arribi al 10 per cent i duri tot l’any 2022. Les dificultats d’una part de la població per arribar a final de mes s’engrandeixen i compliquen que es pugui fer realitat el pacte de rendes que es comença a discutir. I hi ha sectors sencers i decisius amb problemes de producció: el transport, el comerç, la siderúrgia, la pesca de cèrcol, la ramaderia... Tot plegat provoca una onada de pessimisme que s’estén pel país al ritme de la informació, i l’única esperança és un final ràpid de la guerra.
Al mig, el factor polític intern. Pedro Sánchez es va veure obligat a rectificar la decisió de no enviar a Ucraïna material militar directament, perquè la Unió Europea ho va entendre com una falta de compromís davant una amenaça col·lectiva. La rectificació va estar a punt de dinamitar el Govern espanyol, i això va posar descarnadament sobre la taula una de les nostres realitats més penoses: una política exterior personalista, que no només no està consensuada amb l’oposició com als altres països del nostre entorn, sinó que ni tan sols és compartida amb els membres de la coalició. És pintoresc que, a l’hora de recollir suports, el Govern central en trobi més fàcilment a Ciutadans o al PP, malgrat la falta d’acords d’Estat, que no pas en el si del Consell de Ministres.
Per això, quan el president invoca la unitat, pensa més en els seus companys de Gabinet que no pas en l’arc parlamentari. Esclar que Sánchez juga una altra carta, ja assajada durant la pandèmia: liderar les respostes a la crisi per refermar-se com a president. Com ja intuïa Iván Redondo, fa més cara de president en les grans dificultats. Per això està disposat a anar a Letònia a una base de l’OTAN. Per això va a totes les cites europees. I per això pensa si tornar a les homilies de cap de setmana que tant va practicar durant els estats d’alarma.
Cuidar la imatge de Sánchez com a president i no només com a líder socialista és una de les claus del futur. Sobretot perquè està a punt de caure Alberto Núñez Feijóo. I Feijóo no és Casado. Feijóo ja té cara de president després de la seva llarga experiència a la Xunta de Galícia. I això cotitza a les urnes. De fet, algunes enquestes ja el situen com a preferit.