La inversió moral

Sovint tinc la sensació que en aquest afany d’intentar comprendre-ho tot, en lloc de censurar el que està malament i posar mesures per corregir-lo, preferim encarrilar els temes complexos endinsant-nos en el terreny de la inversió moral. Al final, no volent estigmatitzar ningú, estem victimitzant els qui només respecten les regles del joc i aspiren a viure en pau.

Llegeixo que el Síndic de Greuges de Barcelona commina les administracions, i molt especialment l’Ajuntament, a habilitar espais específics perquè la gent pugui celebrar botellots de manera segura. I entenent la preocupació del Síndic David Bondia pel lleure dels joves, em desconcerta pensar que els consistoris hagin d’organitzar les festes amb alcohol al carrer. Bondia es va desmarcar dels botellò

És un dirigisme condemnat al fracàs que el Consistori busqui llocs per fer botellots

droms allunyats dels centres urbans, com els que es van organitzar fa uns anys a Andalusia, que van acabar convertint-se en un malson. Però llavors, on els situem? No és un dirigisme condemnat al fracàs buscar “llocs segurs” per muntar botellots? Què farem amb els que es neguin a anar als emplaçaments oficials? I en el cas que hi hagi veïns als voltants, és del tot segur que les denúncies contra l’Ajuntament s’acumularan als jutjats.

El mateix concepte de botellot no sembla una cosa que hagi de gestionar el Consistori. Espanya és el segon país en consum d’alcohol a la Unió Europea i 20.000 persones moren a l’any per la seva ingesta al nostre país. A més, segons l’enquesta sobre ús de drogues en l’ensenyament secundari, els joves comencen a beure als 13 anys i un de cada tres declara haver-se emborratxat l’últim mes. Tenim clar que les institucions que fan campanyes contra el consum de l’alcohol hagin d’organitzar els botellots?

Entenc la preocupació per la cronificació d’aquestes pràctiques, però sembla més pròpia la idea del Síndic de plantejar activitats de lleure nocturn alternatives que no comportin un ús exagerat de l’alcohol. Ja ho va escriure Bertrand Russell: “El savi ús del lleure és un producte de la civilització i de l’educació”. Deu ser que hem perdut saviesa. ●

És l’únic ésser que he entrevistat arrebossat de sorra. El 2014, aquest diari es va dignar a proposar un diàleg entre dues ments privilegiades: Josep Maria Benet i Jornet i Pau Riba. Tots dos acabaven de publicar, gràcies a Ara Llibres, els seus relats biogràfics d’infantesa: La catàstrofe de ser un nen i Sa meu mare, respectivament. Eren la cara i la creu de la mateixa generació de nens que van néixer als anys quaranta, segons ells mateixos van acordar al final de la xerrada.

En Papitu va arribar puntual, sol i de negre; en Pau va arribar tard, de blanc i acompanyat de la seva dona i una criatura esverada. Va entrar a l’hotel, va demanar perdó pel retard, es va treure les sandàlies. Mentre les anava espolsant sobre la moqueta impol·luta, model nòrdic, davant un cambrer d’ulls esbatanats cantussejava: “Plenes de sorra, plenes de sooorra de la plaaatja...!”.

Després, tots dos es van endinsar en el passat, tan semblant i tan diferent, es van embrancar en lluites dialèctiques i van acabar amb una abraçada filial. Aleshores Benet i Jornet ja havia començat a oblidar la seva pròpia història i en Pau l’ajudava a apuntalar dades i anècdotes.

El tête à tête va ser prodigiós. Van discutir com si fossin l’última parella de burgès i hippy del planeta i es van petar de riure, amb aquelles rialles lúdiques i lliures que ara ens farien tanta falta.

Cantant i dramaturg van rememorar els temps de la censura i van suggerir un homenatge a so de bombo i platerets per a tots els que els havien prohibit una paraula “en nom de l’ordre” perquè “pobrets, eren pobres d’esperit”. Qualsevol diria, últimament, que els genis, enfront de tant desconcert terrenal, han preferit explorar altres mons. Els imagino a tots dos, avui, retrobant-se en aquell cel sideral i galàctic on només saben arribar els taxistes bons. ●

En Pau i en Papitu eren la cara i la creu dels nens nascuts als anys quaranta