Partit dels Actes Inútils

Amable lectora o lector, aquest article guarda un secret. La llavor d’una llimona, per dir-ho d’alguna manera. Vostè ja m’entén. O no. El cas és que li aconsello que no el llegeixi en diagonal, per sobre, amb aquella lectura amb derrapada que arrasa en aquests temps i que jo mateixa, com que aquest matí tinc certa pressa, acabo de practicar a la lleugera amb la premsa, no diré amb quines pàgines per respecte al proïsme.

Potser vostè pensa que, després de confessar la meva pròpia afició a la lectura escombratge, amb vista d’ocell o mirada escombra, no tinc autoritat moral per suggerir-li ara que llegeixi detalladament aquest text, sense saltar-se ni una paraula, per si de cas. I tindrà raó. Però és que, com dic, precisament la mosca, la llavor, la molla o l’ametlla de l’enigma apareixerà, de sobte, a la línia més insospitada. Just aquesta que vostè es podria saltar amb les presses. La meva obligació és avisar. En aquest paquet de paraules arribarà un moment en què, gairebé sense que es noti, blop, emergirà el secret. Com una granota delicada que treu el caparró, un

instant, en la foscor de la bassa fangosa. Blop.

Permeti’m aprofitar aquest moment íntim per fer una altra confessió. Fa anys, més d’una dècada, que faig servir aquests articles per enviar missatges ocults a una persona lectora d’aquest diari. No sé si això és un tipus de malversació. Si bé els missatges estan tan encoberts, tan amagats entre la brossa, que dubto que la persona en qüestió els detecti. Jo mateixa de vegades no els noto. Per què molestar-se, llavors, d’enviar-los?, es podria preguntar vostè. Doncs no ho sé molt bé. Potser perquè crec en els actes inútils. Els dono suport. Si fos per mi, fundaria ara mateix el Partit dels Actes Inútils. El trobo molt necessari, en els temps que corren, mai millor dit.

Aquella lectura borrosa, en diagonal, de què parlàvem, per exemple, podria ser un reflex de l’erosió social i mental que provoca l’extinció dels Actes Inútils en la vida diària poblacional. Dit d’una altra manera, l’obsessió per la productivitat, l’eslògan subterrani que ens corroeix les venes, “fes una cosa útil cada segon de la teva existència”, ens arrossega a ulls clucs cap a un forat negre de tristesa exclusiva, privada, com de lavabo, cambra fosca o fregadora al cor, que cada dia es fa més i més profund. Com sabem bé en el nostre nou partit, d’existir en alguna part, és en els Actes Inútils, on l’alegria desapareguda respira. En la seva llimona, per dir-ho així. ●