La Vanguardia (Català-1ª edició)
El periodista que va reunificar Alemanya
Valentin Popescu portava corbata de llacet i parlava amb molta tranquil·litat. Les seves paraules, a més, tenien la base musical d’un somriure sorneguer i la il·luminació d’uns ulls vius que eren el fidel reflex del seu caràcter intel·ligent, astut i una mica burleta, ideal per exercir un periodisme d’altura, per veure el món amb la flegma, el cinisme i la fredor d’ànim que ens acosten a la veritat.
Popescu em va ensenyar molt periodisme durant l’hivern del 1990. El mur de Berlín havia caigut el novembre del 1989 i ell era el corresponsal de La Vanguardia a Bonn, que llavors era la capital de la República Federal d’Alemanya. Mentre ell narrava la reunificació alemanya amb la història d’Europa al cap, jo, des de Berlín, la narrava amb l’ímpetu i l’emoció del jove que no hi veu més enllà del que té davant, un mur que s’enfonsa i la llibertat que es desborda.
Recordo un Valentin convençut que la democràcia cristiana guanyaria les eleccions del març del 1990, les primeres i últimes eleccions democràtiques a la República Democràtica Alemanya. Assegurava que els alemanys de l’Est es llançarien als braços del canceller Kohl, el líder democristià que governava a Bonn i aspirava a fer-ho també en un Berlín reunificat. Jo apostava per la socialdemocràcia de Willy Brandt. L’havia seguit per diverses ciutats de l’RDA i, desatenent en Valentin, m’havia deixat portar per l’emoció i l’idealisme d’un Brandt llavors mític.
Kohl va guanyar perquè, com tan bé havia vaticinat en Valentin, els alemanys de l’Est volien la seguretat i els diners que els prometia l’única persona que podia garantir-los-ho: el canceller de l’RFA. Al cap i a la fi, sempre havia estat així a l’Europa que ell havia conegut.
Valentin Popescu va néixer a Bucarest, en una Romania monàrquica, amb un rei que es va fer dictador i aliat de l’Alemanya de Hitler. Va abdicar el 1940 i el 1944, en plena Segona Guerra Mundial, la família Popescu va buscar a Espanya la seguretat que li faltava.
Els Popescu es van instal·lar a Barcelona i van ser anys molt durs, la postguerra, i la misèria va augmentar perquè el pare, arquitecte, i la mare, advocada, no van poder exercir les seves professions. En Valentin era bon estudiant a l’escola alemanya i a l’institut. Va ser el primer de la seva promoció a l’Escola de Periodisme. Va viure tres anys a Madrid, va treballar per a El Caso, Sábado Gráfico i l’agència Efe, ajudant la mare vídua i la germana, Diana.
La Vanguardia, el diari en què la seva mare portava el joc d’escacs, el va fitxar per a la secció d’Internacional. En Valentin parlava diversos idiomes, sobretot alemany, i després de cinc anys a la redacció se’n va anar de corresponsal a Bonn. Allà hi va viure 25 anys i, abans de reunificar Alemanya, va destapar el cas Flick, un escàndol de corrupció que va esquitxar el PSOE.
El conglomerat industrial Flick finançava la socialdemocràcia alemanya, que, al seu torn, ajudava econòmicament i de manera il·legal els socialistes espanyols. Felipe González era el president del govern espanyol, i Popescu va haver de testificar davant una comissió parlamentària i també davant el fiscal general. Aquest afer el va molestar molt. Es va sentir atrapat, ostatge d’una política de partits que menyspreava. Tot el que havia de dir ho havia publicat en les seves cròniques i tot era cert. No hi havia res més a afegir a uns parlamentaris embrancats en una lluita que no era la seva.
La seva lluita i la seva vida van ser el periodisme, la informació rigorosa, tècnica, sense gairebé llicències literàries, com era costum en el periodisme alemany. En la seva llarga carrera no hi va haver més ambició que mirar cara a cara a l’actualitat i esbrinar de quin peu
Periodista tècnic i rigorós, cronista de la realitat alemanya després de la caiguda del mur de Berlín
coixejava. En Valentin es va jubilar fa anys, però no va deixar d’escriure mai. La seva última columna la va publicar en aquest diari el 8 de febrer, anticipant per a aquest mateix any el final de l’era Erdogán a Turquia. Si avui pogués escriure sobre Ucraïna, crec que donaria per segura la caiguda de Putin. Jo hi estaria d’acord i afegiria que potser sigui tard o d’hora, però llavors ell m’advertiria, amb la humilitat del que sempre en sap més, que els meus desitjos tornaven a allunyar-me de la realitat.