Una influència historiogràfica infreqüent

En el món intel·lectual no és usual que algú projecti una influència positiva sobre tanta gent i sobre contextos tan diversos. Explicar-ne els motius en el cas de sir John Elliott és innecessari. Si calgués n’hi hauria ben bé prou assenyalant que la seva obra se situà una i altra vegada al centre dels debats historiogràfics que importaven a la professió i a totes aquelles persones que han volgut entendre millor com s’havia format el món modern i contemporani. Si ho pensem més reposadament, ens adonarem que es pot veure d’una altra forma. Estem parlant d’un mestratge que cal definir-lo com una acció de doble direcció. Elliott fou una presència permanent, com dèiem, als debats historiogràfics de qualitat i transcendència, sense abaixar mai el llistó de la més alta exigència acadèmica, pensament i escriptura, però alhora la historiografia es decantà una i altra vegada envers els viaranys que l’historiador havia obert amb una obra extensa i meditada. Posem-ne un pocs exemples i s’entendrà fàcilment el que tracto de suggerir.

Elliott escriví el primer treball com un historiador madur: La revolta dels catalans (1963), la lliçó magistral que conduí després a la biografia del comte-duc Olivares (1989). En el conjunt d’aquest projecte intel·lectual s’hi registra la influència de Herbert Butterfield, al·lèrgic a la idea d’excepcionalitat anglobritànica, i la de Jaume Vicens Vives, a qui tant admirà, contrari a la idea similar d’un destí dels catalans. Quin fou el resultat de la recerca que uneix aquelles dues obres? Mostrar que l’Europa moderna no era la dels estats contemporanis posteriors sinó la d’una munió de monarquies i estats compostos, sistemes institucionals complexos, basats en la lleialtat i la submissió.

Segona lliçó. Si la historiografia europea romangué limitada per fronteres geogràfiques i mentals, Elliott s’adonà mentre escrivia sobre les societats peninsulars que aquestes, sense cloure crisis pròpies ni eliminar enemics interns, es prolongaren ben aviat vers l’altra banda de l’Atlàntic, els dominis dels monarques per excel·lència. Uns dominis particulars, ja que la majoria de la població era diversa. Nahuas, quetxues i altres pobles, els quals, delmats demogràficament, sotmesos o exclosos, foren el pilar sobre el qual s’aixecaren els Imperis del mon atlàntic (2006), llibre de gran volada en el qual comparava els imperis d’espanyols i britànics.

Ara la historiografia mira de trobar el camí vers una història del món, produir una descripció de la seva formació que inclogui prínceps, magnats i subalterns, pobles guanyadors i pobles que foren empassats per les dinàmiques que altres imposaren, però Elliott ja tenia tot això al cap. Ara la historiografia reconeix que les fronteres entre història econòmica, social, religiosa, artística o intel·lectual són compartiments gremials, però Elliott ja n’havia prescindit. El mestre per excel·lència.