La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els rojos de l’Osasuna
Un col·lectiu rescata la memòria dels represaliats del 1936 al club navarrès
El 2020, en ocasió del centenari de la fundació del Club Atlètic Osasuna, un grup de periodistes i investigadors es va proposar de recuperar la memòria de jugadors i directius que el 1936 van ser represaliats pel seu compromís amb les llibertats i la democràcia, i condemnats a un oblit que fins no fa gaire semblava etern. Es tracta en general de personalitats de relleu de la societat navarresa als qui la seva connexió amb el futbol i l’Osasuna els va aportar una significació pública que en va precipitar la persecució immediata després del cop d’Estat, que, en el cas de Navarra, va tirar endavant immediatament, sota el sanguinari control del general Emilio Mola.
En la relació que va formant aquest grup que vol recuperar la memòria històrica de l’Osasuna apareixen incomptables històries de desenllaç tràgic. El col·lectiu Osasuna Memoria ja ha impulsat la publicació de dos llibres biogràfics: Ramón Bengaray: Osasuna y República, d’Esther Aldave Monreal, i també Y el tiempo se detuvo. Natalio Cayuela: Osasuna y justicia, d’Eduardo Martínez Lacabe. Una tercera obra de caràcter més general es titula Rojos. Fútbol, política y represión en Osasuna, de Mikel Huarte Alzueta.
Com explica aquest últim, entre els fundadors de l’Osasuna “hi trobem una majoria que sent nacionalista i que entén la importància que el nou club sigui de caràcter apolític”, però també assenyala que “entre els seus primers presidents i en la majoria de les successives directives des del 1928 fins al 1936 hi va haver destacats esquerrans”.
És significatiu que els fundadors decidissin batejar en eusquera la nova entitat (Osasuna significa ‘la salut’) i rebutgessin els termes anglosaxons que estaven de moda a l’època.
En crear-se la Lliga, el febrer del 1929, l’Osasuna va començar a Segona Divisió i, després d’un pas per Tercera, va debutar en la màxima categoria la temporada 1935-36. És l’èxit d’un president, Natalio Cayuela, un jurista ben situat en la societat pamplonesa. Va estar deu anys al capdavant del club, amb implicacions a Acció Republicana, la Creu Roja de Pamplona, el Nuevo Casino, l’Orfeó Pamplonès i era Natalio Cayuela. A primera fila de la llotja del camp de San Juan, amb camisa blanca i el corbatí descordat també promotor del diari republicà Democracia.
La revolta es va imposar a tot Navarra i va donar pas a una repressió descarnada. Cayuela va ser detingut, empresonat i finalment afusellat al costat de 51 persones més, entre elles el seu germà Santiago. Un altre germà, Enrique, secretari municipal, va sobreviure amagat durant mig any a l’interior del rellotge de l’estació d’autobusos de Pamplona, abans d’aconseguir fugir a Xile. El seu net, José Weinstein Cayuela, ministre de Cultura de Xile durant la presidència de Ricardo Lagos, és un dels nombrosos familiars que el col·lectiu Osasuna Memoria ha localitzat.
Per citar només uns quants dels represaliats que van tenir relació amb el club, hi apareixen Eduardo Aizpún (primer president, inhabilitat de la seva plaça de jutge), Ignacio Perillán (primer secretari, empresonat a Astúries, va eludir l’afusellament i va ser inhabilitat fins al 1965 de la seva plaça de jutge), Txomin Meaurio (fundador i jugador, advocat, condemnat a dues penes de mort i 30 anys de presó), Eladio Cilveti (soci fundador, possiblement va ser qui va batejar el nou club, afusellat), Alberto Lorenzo (directiu, delatat per un veí i empresonat), Fortunato Aguirre (fundador, alcalde d’Estella, afusellat), Ramón Bengaray (directiu, tipògraf, detingut l’agost del 1936, desaparegut), Filomeno Urdiroz (jugador, afusellat), Florencio Alfaro (directiu, detingut a Sant Sebastià i llançat al mar), Enrique Astiz (directiu, assassinat l’agost del 1936), Leandro Villafranca (seguidor habitual en els desplaçaments, afusellat després d’obligar-lo a cavar la seva tomba; el seu fill José Javier, directiu, va morir a la presó)...
La relació que aporta el col·lectiu inclou vint noms més. Segons el Fons de la Memòria Històrica la repressió franquista a Navarra va registrar 3.507 víctimes mortals entre el 1936 i el 1948.
Els familiars reclamen, sense gaire èxit, una reparació pública a El Sadar