Hades, Escil·la i Caribdis

Cert és que la crisi ha estat inesperada. La incertesa creada per la guerra, les mesures d’Occident i les respostes russes han convertit els mercats d’energia i matèries primeres (alimentàries i minerals o metalls) en terreny adobat per a l’especulació, la restricció i les alces de preus. I, com va passar als anys setanta, comencem a sentir els efectes d’un doble xoc: inflacionari (energia i primeres matèries) i recessiu (contracció de la producció per estrangulacions i alces de costos).

I emergeixen les nostres debilitats: endeutament i dèficits públics excessius, herència de la crisi financera i de la tranquil·litat amb què es va afrontar la seva posterior correcció; excessiu deute privat; i massa endeutats amb l’exterior. I malgrat que, fins avui, el BCE ens ha sostingut, el canvi que s’endevina en la seva política ens afectarà més que d’altres: per poc que la situació empitjori, cal témer els seus efectes sobre les primes de risc.

Ahir el BCE va caminar per una fina aresta, entre dos riscos aparentment incompatibles (inflació i recessió) que, justament, exigeixen mesures oposades. La seva decisió d’accelerar el final de les compres de bons (acabar-les el tercer trimestre com a pas previ a una pujada de tipus el quart) i mantenir la reinversió de la seva cartera, constitueix un subtil equilibri entre la necessitat de combatre la flamarada inflacionista i sostenir, encara que amb menys entusiasme que els últims anys, l’activitat. A més, cal recordar que les decisions preses ahir a Frankfurt són provisionals, en espera dels efectes de l’acció-reacció a les sancions econòmiques i els boicots d’Occident i dels possibles embargaments de matèries primeres per part de Rússia. I, si la inflació es refermés, no esperin que el BCE doni suport al creixement: la seva obligació és

Després de les crisis energètiques dels setanta, la inflació va portar els tipus fins a un 20% als EUA o un 15% a Espanya

mantenir l’estabilitat de la moneda. Ja vam veure una cosa semblant fa algunes dècades: després de les crisis energètiques de 1973-1974 i 1978-1979, inflacions de dos dígits van obligar a elevar els tipus d’interès a nivells insòlits: el 1981, als EUA fins a un 20% i a Alemanya a més d’un 10%; aquí, amb una inflació més elevada, els tipus a 1 any van estar entre el 1977 i el 1983 a l’entorn d’un 15%.

Però el BCE no és un banc central a l’ús: no hi ha unitat política, ni unió bancària completa ni fiscalitat comuna. Per això, manté una visió estràbica, amb un ull mirant al nord i un altre al sud. Perquè, com més inflació i recessió, ha de considerar els perills de fragmentació de la moneda. Per si no fos poc navegar entre Escil·la i Caribdis, l’Hades amenaça: no creguin que l’euro no pugui tornar a patir, i molt. Preguem per no veure una inflació desbordada. Cal esperar i, en l’entretemps, corregir problemes que hauríem d’haver resolt fa anys. Ens esperen temps durs.