La Vanguardia (Català-1ª edició)
“‘Un dia marxaré de casa i no em veureu mai més’, deia jo de nen”
Tinc 70 anys. Vaig néixer a Barcelona i visc a l’Empordà. Soc escriptor, fotògraf i cineasta. Estic casat amb el Jordi, sense fills, tenim quatre gats i una gossa. Política? Sempre voto les esquerres. Creences? No he trobat Déu, malgrat que sí que he visc
Ha viatjat molt. No em considero viatger. No? Viatger és el que va d’un lloc a un altre. Doncs ha estat a Egipte, Àfrica, Colòmbia, Aràbia...
He volgut viure i documentar mons que s’esvaeixen.
No col·lecciona països, vol dir.
Només busco persones amb vida antiga.
Què entén per vida antiga?
La d’abans: pausada, lenta. La de persones de tradició oral, que expliquen velles històries a la vora del foc.
On ha trobat aquella vida?
Als oasis d’Egipte. A l’illa de Socotra. Al Sudan. A Aràbia. En tribus de la Costa d’Ivori...
Porti’m a l’oasi d’Egipte.
Fa quaranta anys: allà vaig viure en un oasi, Zerzura. No he estat mai més feliç.
Però no s’hi va quedar.
Després de cinc anys allà, la policia em va empresonar. Vaig témer per la meva vida. Acusat d’espia, el règim em va expulsar del meu somni.
Què l’havia portat al seu somni?
Els llibres del meu pare.
Quins llibres?
De geografia, de mapes, atles, fotos de llocs de noms tan exòtics i sonors com... Zanzíbar!
Nen en un pis de Barcelona?
A la meva habitació, en una Barcelona tan grisa, als anys 50, tan repressiva, depressiva...
Com se sentia aquell nen?
Avorrit i desconnectat. I el pare, un businessman, esperava del seu fill mascle una prolongació de si mateix.
I això no va poder ser, no?
No, perquè ja de molt nen vaig dir: “Un dia marxaré i no em veureu mai més”. I ho repetia. Havia germinat un impuls nòmada dins meu. I discutia molt amb el pare, tots dos per esperit de contradicció.
Va estudiar a la universitat?
“Acaba la carrera!”, em deia el pare. I no! Jo estudiava Econòmiques i Filosofia i Lletres, i a quart em vaig dir: “No és per a mi!”. I vaig tocar el dos. Tenia 21 anys.
On va tocar el dos?
Per la Mediterrània. I, en una furgoneta, cap a l’Índia.
Buscava... o fugia?
Fugia del tedi, l’entossudiment, la mediocritat, la família, els capellans...
Va patir abusos?
No, ser de família bona em va protegir.
Fugia, em deia...
També buscava.
Què buscava?
El meu somni d’ètica i estètica. I, anant cap a l’Índia, vaig descobrir el món islàmic... i em va fascinar! L’Índia... no em va dir res.
Què li va fascinar del món islàmic?
La cavallerositat, hospitalitat i poesia, vaig veure un món que desapareixia, en la veu de vells narradors d’històries.
Així va viure al seu oasi?
Sí, i va ser sumptuós, aquella llum d’or, les palmeres lluminoses, la meva amistat amb Am Anwar, músic de flauta doble...
Aventura?
No sexual, d’amistat noble. Amb ell vaig entrar en cases on cap europeu no entraria, vaig viure com en temps faraònics... Jo era lliure! Jo vivia en l’encant.
I vet aquí que l’expulsen del paradís...
Vaig tornar a Barcelona, un cop trencat el meu impuls nòmada. Em vaig tancar a casa. I sortia només de nit. A beure i drogar-me en tuguris del barri xino, entre xulos i putes.
Què volia vostè?
Suïcidar-me lentament. Em va salvar la redacció d’Ajoblanco, treballar-hi, on em vaig especialitzar a divulgar escriptors del món àrab.
Es va convertir en un sedentari?
Fins que vaig recuperar l’impuls nòmada.
Una altra fugida, doncs?
Per trobar-me.
On?
En aquesta estampa: camino entre ruïnes sota un sol abrasador, llum encegadora, llangardaixos, una serp entre les pedres...
S’embadaleix quan ho explica.
Hi ha potser una felicitat més gran? I un ocell rapinyaire em sobrevola, al cel.
Expliqui’m una de les seves aventures.
Vaig ser contrabandista: amb el cotxe recollia mercaderies al moll de Port Saïd, i de nit les portàvem a pobles perduts, de quinqués a les finestres.
Amb què feien contraban?
Amb robes, rellotges, sabates, esparadraps. Allà me la vaig jugar amb la policia, per amistat amb el meu amic Ahmed.
Em parlava de les històries orals.
En vaig gaudir tant... N’hi explico una? Un pescador sobreviu a una tempesta a alta mar. Desembarca al seu illot... i no reconeix ningú: han passat 300 anys! M’ho va explicar el meu amic el xeic Nabhany. Aquell pescador era un rebesavi seu.