La Vanguardia (Català-1ª edició)
Ave Maria i còctels molotov
El (suposat) desordre de la defensa territorial ucraïnesa contrasta amb el (suposat) ordre de l’exèrcit rus
“Esteu fent història. Cadascun de vosaltres”.
El comandant Andrí Vagapov, de 40 anys, parla davant un centenar d’enrolats en la defensa territorial d’Odessa.
Són el malson de Vladímir Putin. La neu que cau del cel, l’espai de l’acte –el pati d’una envellida escola de barri obrer–, la immensa xemeneia de ciment que escup vapor d’aigua, els esparracats en formació... Són el (suposat) desordre contra el (suposat) ordre que l’exèrcit de Rússia mostra amb orgull cada 9 de Maig a la plaça Roja.
Vagapov és un dels homes més buscats pel Kremlin a Odessa. És a la llista. Veterà de la guerra del Donbass, ha tingut dos intents d’assassinat. Ara s’encarrega de formar la defensa territorial.
No han acceptat tots els que es van allistar, explica. Fet i fet, només n’han admès una minoria. “Hi ha gent que es creu que la guerra és un joc –diu Vagapov–. Mirem els seus antecedents penals i els fem una entrevista psicològica”.
Després de la formació, els territorials firmen un contracte amb l’exèrcit. Han de deixar cada dia l’arma a la caserna, excepte en casos especials.
“No va ser Zelenski qui ens va donar els còctels molotov. Si Zelenski no ens donés armes, les agafaríem als russos”, afirma el comandant.
Què passarà amb les armes quan tot s’acabi? “Les tornarem a l’exèrcit”.
El somni dels territorials és “castigar l’exèrcit rus a cada cantonada”, assegura Vagapov. I coneixen cada cantonada.
“No vaig tenir més opció que allistar-me. No volia quedar-me a casa”, diu en Vlad, que treballa en màrqueting i té la nòvia a Amsterdam.
Amb el vapor de la xemeneia i les espurnes dels soldadors, el pati sembla el taller d’una pel·lícula postnuclear. “Experimentem amb ferro”, diuen. Confeccionen armilles antibales amb el metall que han pogut trobar. Pesen un fotimer. “No són gaire pràctiques”, admet un dels territorials, en Ievgueni.
Fabriquen tota mena d’estrelles metàl·liques per punxar els pneumàtics de l’exèrcit rus.
Fan claus més petits que travessen les botes dels soldats. “Els untarem amb greix de porc”, diuen pensant en la presència de voluntaris txetxens i sirians entre els russos. I fabriquen grans tiradors per llançar còctels molotov.
“A Lleida es viu millor, però aquest és el meu país”, diu l’Andrí, que va treballar cinc anys de camioner a la Terra Ferma. “Fer anar el kalàixnikov no és fàcil, però ja el domino”.
Al gimnàs tenen cafè i llibres per llegir, entre els quals, la traducció al rus de la novel·la Els joves lleons, d’Irwin Shaw. La relació, en un camp de concentració, entre un militar austríac nazi que es va bestialitzant, un soldat jueu dels Estats Units discriminat pels seus i un altre militar nord-americà WASP que no troba sentit a l’existència. Cada un buscant la raó per la qual continuar vivint.
Com en Danilo, de 19 anys, que és a la porta del recinte intentant entrar en la defensa territorial. Estudia Medicina. “Vull ser oncòleg, com el meu pare. Ell em diu que em faci cirurgià plàstic, que guanyaré més diners, però jo vull ser oncòleg, perquè el càncer és una malaltia molt agressiva i puc ajudar més gent. El meu pare és la meva referència”.
El somni dels voluntaris de la defensa territorial és “castigar els russos a cada cantonada”
La família de Danilo és russoparlant, i sap de què parla. “Porto Ucraïna al meu cor”. Per què vols lluitar? Per dues coses, respon. En segon lloc, “per Ucraïna”. En primer lloc, “pel meu pare”.
La seva resposta em porta de cop als Balcans. Al que em va dir el policia croat que va veure morir un company, en Josip, la primera víctima a les guerres de Iugoslàvia i a l’Europa continental des del 1948. Va morir dient “papi, papi, papi”.
Miro als ulls d’en Danilo i em venen ganes de resar perquè no siguin les seves últimes paraules.
A la catedral de l’Assumpció de la Mare de Déu, al centre d’Odessa, les quatre components del grup Esperit de la Música –teclat, violí i dues veus– assagen un concert en línia. Polifonia contra llançacoets russos BM-30 Smerch.
Al costat d’una relíquia de Santa Faustina Kowalska, el grup canta el bellíssim Agnus Dei d’Andrew Lloyd Webber i la composició més coneguda de Charles Gounod.
Tot serveix per no caure en el buit. Un còctel molotov i un Ave Maria. ●