La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un error en el paisatge
Avui he fet un tomb –finalment, gairebé sense por– pel Carreró del Paisatge, un dels carrers més bonics i freqüentats de Kíiv. És una avinguda amb unes vistes magnífiques de la ribera esquerra del riu Dniéper i dels barris residencials de la ciutat. Aquest lloc també l’anomenen el Parc de les Escultures. Voreja antigues cases de Kíiv fins al Museu d’Història. Des del principi de la guerra, aquesta avinguda ha estat pràcticament buida tots els dies. De sobte s’ha convertit en un lloc que provoca ansietat per com d’obert i desprotegit està.
Avui dia el visiten els que s’han quedat a Kíiv i hi viuen a prop o passegen els gossos allà. Tot i que hi ha pocs vianants, ja no és completament buit com quan va començar la guerra.
Les sirenes van anunciar un atac aeri, però em vaig aturar per gaudir de les vistes. Llavors em vaig adonar d’un gran núvol blanc de fum a la llunyania. Alguna cosa s’estava cremant en algun lloc. Vaig buscar a Telegram, però no vaig trobar cap pista sobre què podia ser.
El paisatge semblava de somni i només un senyal llunyà de foc indicava un error en ell. Llavors vaig escoltar el gemec d’una veu masculina que se m’acostava.
Un home, que semblava un rodamón, caminava per l’avinguda amb una motxilla vella. Havia embolicat les seves sabates en bosses de plàstic per escalfar-se els seus peus. A la mà portava una ampolla de vodka petita que estava a mig beure. Mentre caminava parlava molt fort pel telèfon mòbil, preguntant repetidament com estava algú. Amb cada pregunta esclatava en sanglots, com un nen, una vegada i una altra. Vaig entendre, per les parts que vaig escoltar de la conversa, que estava parlant d’una evacuació. M’hi vaig acostar i li vaig donar una mica de diners, que va acceptar sense interrompre la seva conversa.
Vagi on vagi veig, sobretot, cares educades, atentes i tranquil·les. Els treballadors de les botigues, els voluntaris, els soldats i els membres de la Defensa Territorial. També em creuo amb gent trista i esgotada, especialment metges. Però aquesta era la primera vegada que veia algú plorant des del començament de la guerra. Si més no és el que em va semblar en aquell moment.
He llegit a Telegram que alguns habitants de l’assetjada ciutat de Txerníhiv van fugir a peu. Potser hi havia amics o coneguts d’aquest home entre ells? Se’n van anar sense esperar cap transport i els van disparar als afores de la ciutat. Alguns van ser assassinats. A Mariúpol, l’hospital infantil i la clínica de maternitat han estat destruïts en un atac aeri. La gent de Mariúpol encara no té electricitat, aigua, menjar ni medecines, i molts han mort com a conseqüència dels atacs. Els esdeveniments d’avui es presenten vagament davant les portes de la meva memòria.
Vaig anar al centre de la ciutat, on hi havia un petit concert a l’aire lliure. Encara escoltava els forts sanglots del rodamón. Aquí a Kíiv, pensava, t’acostumes a
Aquesta era la primera vegada que veia algú plorant des del començament de la guerra
veure els dies interminables de la guerra sense llàgrimes als ulls, intentant fer alguna cosa cada hora, cada minut, organitzar alguna cosa, ajudar algú. Per exemple, una botigueta del costat de casa meva, on es venen pa i ous, està oberta només perquè un empleat va decidir passar-hi les nits .
Un metge m’ha dit avui que va venir a treballar el 24 de febrer i no ha tornat a casa des d’aleshores. Per als residents de Kíiv que són a les caixes de les botigues o que tenen cura dels malalts, conduir fins a la feina s’ha tornat molt arriscat i poc segur. El que encara està funcionant, en aquesta ciutat de tres milions d’habitants, hi continua sent només perquè algú no dorm al seu llit des de fa dies i ajuda tothom gairebé les 24 hores del dia.