Turquia refreda el mar Negre

El tancament dels estrets turcs a totes les armades, tant la russa com les dels socis de l’OTAN, impedeix una escalada

El mar Negre no va ser mai un forat negre, però les seves riberes rarament havien concentrat tantes mirades. Els seus dos estats riberencs més importants estan en guerra, mentre que el tercer, Turquia, camina amb seny per no arruïnar la seva relació amb cap dels dos, ni tampoc amb els seus socis de l’OTAN. La invasió russa pot haver posat el món potes enlaire, però la seva ona expansiva no ha canviat una dada bàsica. El mar Negre continua sent cosa de dos, Rússia i Turquia. Ni tan sols la ràpida destrucció de la modesta marina de guerra d’Ucraïna, a les primeres hores del conflicte, no altera aquesta dada. I Ankara s’agafa a una estricta lectura de la Convenció de Montreux, que regula el trànsit marítim als estrets turcs des del 1936, per justificar la seva actitud.

Quan el món encara no havia sortit del seu estupor, després dels primers míssils russos, l’ambaixador d’Ucraïna a Ankara ja estava sol·licitant el tancament dels Dardanels i del Bòsfor a l’armada russa. El president Volodímir Zelenski fins i tot va donar les gràcies en un tuit a Recep Tayyip Erdogan per fer-ho aquest cap de setmana.

En realitat, el que ha fet Turquia, constatat l’estat de guerra, és tancar el trànsit de naus militars de qualsevol país i no només dels bel·ligerants. Tot i que la més afectada sigui Rússia, Erdogan no oculta que està intentant evitar “una escalada”. El pas també està vetat a les naus dels socis de l’OTAN, que fins i tot en temps de pau estan subjectes a limitacions de tonatge i no poden estar al mar Negre més de tres setmanes.

Un motiu que el Govern turc no explicita, però sí algun dels columnistes més seguits pel mateix Erdogan, és el temor a què qualsevol accident o agent provocador pogués arrossegar Turquia a la guerra, extrem que Ankara pretén evitar tant sí com no, amb eleccions abans de 15 mesos i la inflació disparada.

Turquia, país molt gelós de la seva sobirania, s’agafa a la Convenció de Montreux perquè també és la garantia que cap altra potència no pugui llançar l’àncora indefinidament als seus veïns més dèbils, com ara Geòrgia, Bulgària i Romania. No s’ha d’oblidar que la mateixa Istanbul confina amb el mar Negre. En qualsevol cas, Turquia observa amb aprensió com el mar d’Azov es confirma com un llac rus (Mariúpol està completament assetjada) i tem que una cosa semblant succeeixi amb el mar Negre en general. En el passat, Erdogan ha fet una crida a una actitud “més decisiva” per part de l’organització atlàntica.

La importància del mar Negre va més enllà de les seves aigües. El canal Volga-Do permet el trànsit de vaixells de guerra entre el mar d’Azov i el Caspi, les bases del qual estan sent ampliades. Des de l’esmentat recés de pau, la marina russa ha llançat en alguna ocasió míssils de precisió sobre Síria.

El malabarisme de Turquia té diverses justificacions. Ankara va votar contra l’exclusió de Rússia de l’OSCE, però a favor de la condemna a l’ONU de la seva invasió. Tot i això, s’ha desmarcat de les sancions a l’economia russa, que considera que seria tirar pedres sobre la pròpia teulada. Així mateix, mentre es tanca el trànsit naval rus entre la Mediterrània i el mar Negre –la qual cosa a mitjà termini complicarà la logística russa a Síria– es manté obert l’espai turc a l’aviació russa.

Així que Erdogan, més conegut pels seus envits, llisca amb tacte per la corda fluixa. I el que és encara més sorprenent, sense que l’oposició la sacsegi per això. Quatre de cada cinc turcs aprova una actitud que, sense ser equidistant (Erdogan ha condemnat com a “inacceptable” la invasió d’Ucraïna), s’acosti el més possible a la neutralitat. Tot i que hi ha diverses explicacions per això, els motius econòmics són inapel·lables. Els russos són els primers clients del sector turístic turc, malgrat que els ucraïnesos no caminen gaire lluny. Si bé la factura de la llum i del gas a Turquia no ha experimentat les pujades irracionals de diversos països europeus, pel seu propi mètode de càlcul, les queixes són cada vegada més freqüents. Hi cal afegir el tremend pes de l’oli de gira-sol ucraïnès i, sobretot, del blat rus i ucraïnès a les importacions, amb un enorme potencial desestabilitzador de l’economia de les classes populars. Sense oblidar que Rússia està construint la primera central nuclear turca i que li ha subministrat bateries antiaèries S-400. Fa més de 300 anys que els turcs practiquen judo amb Rússia (Crimea va ser sota sobirania otomana) i l’últim que farien seria buscar un enfrontament frontal amb el veí que controla el gas de les seves calefaccions. Turquia va completar fa dos anys el TurkStream, un gasoducte des de Rússia, per a consum intern i per a la seva retramesa al sud-est d’Europa.

Turquia, que no és precisament un país de cultura pacifista, es resisteix ara a tirar llenya al foc de la guerra. Fins i tot s’agafen amb pinces els elogis desmesurats als drons Bayraktar venuts a Ucraïna, i que fabrica un dels gendres d’Erdogan, objecte de cançons de guerra i nom predilecte per batejar les últimes incorporacions al zoo de Kíiv. ●

El Govern turc vol evitar que un accident o un agent provocador pogués arrossegar-lo a la guerra

Les importacions agrícoles de Rússia i Ucraïna, el gas rus i el turisme criden a la neutralitat